EMPREMTES

Un poema és l'espai insubstiuïble de les coses. RAMON RAMON

dijous, 30 de març de 2017

AL VENTRE DE LA BALENA

(Imatge presa del blog de l'autor)
AL VENTRE DE LA BALENA

Com qui no sap, encara, que ja és mort,
com qui recorre les rugositats de la paret,
les remors esmorteïdes del dia, el fred de les rajoles,
com qui després d’albirar un darrer fil d’horitzó
gris encara, la no-llum d’abans del dia, es gronxa
damunt el silenci que sura indecís entre un segon
i el següent. I inspira profundament i tanca els ulls,
com qui sap que comença a ser només un nom,
com qui entra al ventre buit de la balena.



Ricard Garcia
On la sang
Onada edicions, 2017
Més sobre l'autor, acíací

diumenge, 26 de març de 2017

MENTIDES

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
MENTIDES 

En la foguera del desig 
crepiten com una música 
breu però intensa, 
com un castell de focs artificials 
que ens sorprèn en la nit 
un ram de mentides, 
un ram ofert amb una sinceritat 
nua, apassionada, exaltada, 
amb la qual s'han escrit 
les millors pàgines de la literatura. 
Ardent en la foguera del desig 
confesse que he mentit; 
encadenar-me al seu cos 
encara no em sembla
prou penitència.

Manel Alonso i Català
Oblits, mentides i homenatges
Ed. 7 i mig, 1998
Més sobre l'autor, ací i ací

dijous, 23 de març de 2017

[MENTRE EL DESTÍ...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
      Mentre el destí es materialitza nosaltres restarem tranquils asseguts damunt la gespa.
    Ens omplirem el pap de raons. Acabarem, taula parada amb vaixella de luxe, tips de tantes raons empassades amb forquilla d'argent a força de glops d'oblit.
    Aixecarem lentament els ulls i contemplarem el funicle tibant que ens manté lligats a la història.
Nel·lo Navarro
L'empremta dels ammonits
Ed. Brosquil, 2002
Més sobre l'autor, ací

dilluns, 20 de març de 2017

GAVARRA

(Imatge presa d'ací)
GAVARRA
A Pedro Gadea
Has enganxat la gavarra amb la grua 
i la deixes caure solta sobre l'aigua 
amb la càrrega de bales de paper 
destinades a Madrid, a la Casa 
de la Moneda. El remolcador 
eixiria a per ella amb els dos hòmens 
que l'havien de conduir al port. 
Un d'ells, amic teu, i amic meu, m'ho conta, 
pare, el dia del teu enterrament. 

Avui el llevant ha trencat les amarres 
i les barques es sotmeten al vent, 
les ones envesteixen la gavarra 
que transporta les restes de les últimes 
paraules : pailabot, xarxa, babor, 
salobre, port, rastrell, arrastre, nansa... 
les veig sotsobrar damunt la coberta, 
agarrar-se als caps fràgils dels records 
i detindre per uns moments la força 
de l'aigua contra les últimes cordes.


Teresa Pascual
11 poemes
Aula de Poesia, Facultat de Filologia, Universitat de València, 2009
Més sobre l'autora, ací

dijous, 16 de març de 2017

CONSTANTS VITALS

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Sabeu que hi ha vegades que no entenc
allò d'anar morint? M'hi resisteixo.
Ben cert, sé que et degrades o que et cremes
i que l'aire és distint quan no el respires

que arribaran vesprades sense incendis,
que abocaré els instints als murs insípids,
i que un cop apartades les matèries
seré tan sols l'extint ésser que calla.

I què voleu? M'hi fot i no m'estic
de revoltar-me i creure que sóc viu
-vull dir, sóc viu del tot i avís d'estrèpit-,

reclamar-me en el deure d'aguantar,
d'obstinar-me a ser l'heura que als murs medri
i optar per cridar el mot que em desfibril·li.


Manel Marí
Tavernàries
Ed. Bromera, 2016
Més sobre l'autor, ací

dilluns, 13 de març de 2017

ANTIC DISC

(Imatge pròpia)
ANTIC DISC

Recorda el temps ara
dels que creus van ser
dies feliços,
perquè potser ho eren realment.
En el teu opac mirar l'horitzó
no sabies que tot se t‘era dat,
joventut i distància
per vagar sense pressa
i potser trobar a faltar altres dies.
Si deixares escapar aquelles hores,
així et menyspreaves,
pròdig de tu mateix.
Aquesta música, ara,
et certifica que la vida
fou sempre una poc menys
del que pogué ser,
però que després és molt més
del que semblava.


César Simón
Extravío
Ediciones Hiperión, S.L., 1991
Més sobre l'autor, ací i ací
[Traducció del castellà feta per mi]

dissabte, 11 de març de 2017

TRADUCCIONS

La poeta romanesa ELISABETA ISANOS ha fet una traducció al romanés i al francés d'un fragment del poema [D'AQUESTA MANERA ENS TROBEM...] de Pere Font publicat recentment al blog. Heus ací les traduccions:
(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Așa suntem noi.
Înnodare de uniformă și steag,
pe marea incomensurabilă.
Pe muchia dublului tăiș,
instinct și cuvânt,
monedă și armă
rostogolindu-se pe firul
calendarului
până la cascada finală,
contrară certitudinii...
 [...]

----

C’est comme ça que nous sommes.
Drapeau et uniforme noués,
sur la mer incommensurable.
À ras sur le double tranchant
de l’instinct et du mot,
arme et monnaie
roulant sur le fil du calendrier
jusqu’à la cascade finale,

contraire à la certitude.
[...]

----

D'aquesta manera ens trobem.
Nus de bandera i uniforme,
sobre mar incommensurable.
Al ras, sobre doble fil tallant
d'instint i paraula,
arma i moneda
rodolant sobre senda de calendari
fins cascada final, 
en esvoranc d'incertesa
[...]

Pere Font
Ocells ferits
Ed. Perifèrics, 2000
Més sobre l'autor, ací i ací

[Traduccions d'Elisabeta Isanos]

divendres, 10 de març de 2017

22 sense OVIDI




Tancat a casa la major part del temps,
no sóc amant de llepar. No tinc déus,
ni pensaments de trobar-me en tal cas.
Jo sóc qui sóc. Si vols veure'm, em veus.
El meu treball el demostre com puc.
I tant com puc, em done tot a ell.
Millor, pitjor, el judici ja és vostre,
i amb l'ofici, arribaré a ser vell.
Llavors veurem quina retribució
em tocarà en tant que jubilat.
Si dic això, és perquè com he dit,
no sóc amant de llepar un sol dit.
Jo sé que vaig amb les meues cançons
saltant històries, saltant situacions.
Ara dic groc, i després passe al verd,
sé que és difícil seguir-me l'explicat.
Per tant, per tots, em vaig a presentar:
jo ací explique a la meua manera
uns fets, un temps, una estima, una idea,
jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso.
Per a uns pollet, per a altres una fera.
Com bé veureu, no arribe a l'u setanta.
Si com he dit al bell començament
sóc dels qui resta a casa el major temps,
no és pas per boig, ni per sentir-me estrany.
És per el dubte. I dubte molt companys:
Quina és la porta que s'obre sense pany?
Quantes persones et reben sense engany?
Quants parlen d'ells dient que de tu parlen?
Quan m'estaran posant en dubte ara?
Doncs repeteix: jo parle del meu temps,
estime el viure d'un colp ja per a tothom.
Tinc un partit i una ideologia,
dic el que dic sense cap covardia,
però també sé el preu de tot això:
més tard o d'hora m'arribarà sentència.
Car no interessa, qui no llepa amb paciència.
M'aïllaran, dient que m'he aïllat,
diran o diuen que ja sóc acabat.
No pense pas donar-me per guanyat.
Mentre com jo no m'empasse la porga
d'aquells que creuen que tot està tan clar.
Respecte això amb tot el meu respecte,
admire artistes, admire comediants.
Però jo sóc jo, i no em puc deslligar.
De mi mateix poc més puc explicar.
Jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso.
Jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso.
Som els artistes: el cantant, el pallasso.

[Lletra de la cançó Autocrítica i crítica, que aparegué per primera volta al LP Bon vent i barca nova (1978)]

dilluns, 6 de març de 2017

[JARDINS QUE EL TEMPS EM FÉU...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Jardins que el temps em féu, jardins que celebrava 
en sonets clars i amables, el temps dictant-me imatges. 
Recordava de sobte paraules oblidades 
que al meu frec renaixien i esdevenien cant. 

I quan siguen passat unes mans que ara escriuen 
uns versos i una gola que ara els diu en veu baixa 
i la rosa que olore en vas de vidre amb aigua 
i aquest so de Beethoven que em du el baf de l'estiu,

¿cremarà el mateix sol les mateixes hortènsies? 
¿hi haurà sense els meus ulls un sol i unes hortènsies? 
¿mai no tornaré a veure les palmeres que esguarde? 

¿han de morir amb mi? Qui sap. Contemple l'hort, 
vigorós, amb sossec. I res més no m'importa. 
Nord enllà hi ha una casa on amara la pluja 

la gran heura del pati i on un poeta escriu.


Gaspar Jaén i Urban
Nou poemes al voltant d'un jardí
Aula de poesia de la Facultat de Filologia, Universitat de València, 2006
Més sobre l'autor, ací i ací

divendres, 3 de març de 2017

[EL COS ESTÈS,...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
El cos estès, 
aquells cabells damunt coixins, 
una memòria de fang 
i els ulls gravats, l'argila 
de l'aire. L'aigua i l'habitació 
ben a les fosques,
renou proper de llençols; 
la soledat, damunt del llit, 
prest recuperarà 
un trist reialme d'ossos i de pell.

Manuel-Claudi Santos
Les cambres vora la pluja
Edicions Alfons el Magnànim, 1991
Més sobre l'autor, ací