EMPREMTES

Un poema és l'espai insubstiuïble de les coses. RAMON RAMON

diumenge, 31 de desembre de 2017

POEMA AMB DATA: POEMA PER A LA NIT DE CAP D'ANY


(Imatge no identificada presa de la xarxa)
POEMA PER A LA NIT DE CAP D'ANY
(Bolonya, 31-XII-2013)

Ho enyorarem tot, la casa i la intempèrie,
haver-se quedat o haver deixat enrere,
la rauxa de l'ocell que migra mar endins,
el seny del gos que no té horitzó, que espera al llindar
i no sap eixir dels pocs carrers on pixa.
Enyorarem les nits d'eufòria, la música en penombra que s'albira
a cavall d'un somni,
i també les marxes fúnebres en lluminós migdia, lentes,
darrere un taüt dolç.
Clavarem, a martellades, un any vell a la creu
i a l'alba el desclavarem, li rentarem les ferides
i amb el nostre cor, sudari d'esperances,
l'embolcallarem per enyorar-lo sempre.
I de l'any nou enyorarem que viurà d'enyorança.
Enyorarem la solitud quan és un cérvol
perdut a la muntanya de l'amor,
i enyorarem l'amor quan és un infant
que es perd a la platja i no coneix ningú.
I quan per fi el desig es calme entre crepuscles sense aus
enyorarem l'orgasme com una àguila.
I quan per l'ànima puga nadar en el mar
perquè ja té el ventre dur com una quilla
enyorarem el dolor de la regla.
Així com la guerra enyora la pau, que és un arbre vinclant-se,
enyorarem amb les branques plenes de nius.
I correrem cap a casa després d'un dia xafogós
com qui es posa a cobert d'un ruixat.
Llavors ens desvestirem, ens estirarem al llit,
i quan el son ens puge càlid des dels peus, glop a glop
com la llet als pits de la partera,
notarem que del cap ens baixa el fred, gola avall
com un glaçó que no podem engolir.
I confusos com un gas inert no sabrem si obrir els ulls
per veure-ho tot
o si tancar-los més fort per somiar-ho tot. I tant farà.
Perquè ja sabrem que som en un nínxol o en un gerro o en un vent,
que la llum és un miratge, que la fosca n'és l'espill.
I no és que aleshores enyorarem haver viscut
sinó que la Mort, com els remolins de sorra en el desert,
enyorarà la verdor d'un hort humil
que volgué ser paradís.

 Ramon Ramon
Els temps interromputs 
Edicions del Buc, 2016
Més sobre l'autor, ací

dijous, 28 de desembre de 2017

[AQUEST CHAPLIN DE DRAP...]

(Imatge presa d'ací)

Aquest Chaplin de drap sobre el prestatge
ha presidit la lenta cerimònia,
les nits desllorigades com els membres
d'un home, d'un país, d'una vedella,
el party inacabable dels veïns
de dalt, el patinatge artístic de la
por, precís fins a l'última dendrita,
cal·ligrafia fina en el cervell
com fum melodiós de cigarreta.
I som els habitants dels llibres tristos,
pels camins del paper processionàries
de nit tacada per la lluna immòbil,
formigues de l'engruna i la distància
per cambra d'argent viu, entotsolats
com déus de plom al si d'una peixera,
com budes en bombolles de xampany
—un xampany dringuejant al bell matí
per a la gargamella assedegada
del Chaplin cor de drap i rulls de feltre
que es fregarà els bigotis en sentir
al celler els bocois escumejants
de l'alba. Aquest, aquest Chaplin de drap.

Vicent Salvador
Mercat de la sal
Editorial 3 i 4, 1993
Més sobre l'autor, ací

dilluns, 25 de desembre de 2017

L’ESTRATÈGIA DELS RECORDS

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
L’ESTRATÈGIA DELS RECORDS

Senzilla és l’estratègia dels records;
senzilla, tan senzilla, que no és visible.
Els records viuen en un limbe allarats per la màgia del passat.
Per arribar-hi cal desmuntar tot un passat atrotinat,
trossejar-lo i entortolligar-lo en el present.
Cal fer-lo cabre en una caixa plena de fotografies.
Cal caminar com acròbates pel fil de la teranyina
dels somnis oblidats, mal somiats o mai somiats.
Pulcrament i pacientment cal desmuntar
l’estructura dels seus bastiments.
Finalment caldrà fer-los esclatar al moment més inoportú.
Encara així només podrem imaginar la seua nímia existència.

Del meu "Llibre de contemplació"
Ed. Germania, 2013

dijous, 21 de desembre de 2017

POEMA AMB DATA: 21 DE DESEMBRE

(El judici final. Detall. Capella Sixtina. Miquel Àngel)
21 DE DESEMBRE

Estes guerres que acaben
i just de nou comencen
en altre lloc, pertot arreu.
Com la tondosa del barber,
o com els freds hiverns
de dies ombrius,
hom pot rememorar Caín.

Tot allò que he fet és—
o això sembla— enderrocar
runes amb una branca,
fins quedar cobert
de sutja i cendra.
No podria ni volent
esborrar-les de la pell.

Charles Simic
El meu seguici silenciós
Harcourt, 2005
Més sobre l'autor, ací

[Versió i traducció de l’anglés de Carmen Raimundo]

[Facilitat per Joan Navarro]

December 21 //  These wars that end / Only to start up again / Somewhere else / Like barber's clippers / Or like these winters / With their bleak days / One can trace back to Cain // All I've ever done-- / It seems-- is go poking / In the ruins with a stick / Until I was covered / With soot and ashes / I couldn't wash off / Even if I wanted to. // Charles Simic, “My Noiseless Entourage”, Harcourt, 2005.

dimarts, 19 de desembre de 2017

[JO ANAVA A LA RECERCA...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa, retocada per mi)
JO anava a la recerca d'una forma que contingués en el seu    
     interior el nom complet de la forma,

un fruit que esclatés en el moment que fos tocat i quedés    
     bategant a les mans el nom del fruit,

un bes per a ser ocupat des de l'inici d'abril fins a morir.

Que en l'hora dels llavis de la primera paraula

el meu nom d'animal desert comencés a pronunciar un nom    
     per sempre.


Però jo pensava que un bes era font perpètua,

que entrar en un cos era morir i regressar en foc blanc

     definitivament.

Xosé Maria Álvarez Cáccamo
Foc blanc
Ed. Bromera, 1994
Més sobre l'autor, ací

[Traducció de Xulio Ricardo Trigo i Júlia Cortés]

EU andaba na procura dunha forma que contivese no seu / interior o nome completo da forma, // un froito que estalase no momento de ser tocado para que nas / mans ficase latendo o nome do froito, // un beixo para ser ocupado desde o principio de abril até morrer. // Que na hora dos labios da primeira palabra // o meu nome de animal deserto comezase a pronunciar un / nome para sempre. // Pero eu pensaba que un beixo era fonte perpetua, // que entrar nun corpo era morrer e regresar en lume branco // definitivamente.

dissabte, 16 de desembre de 2017

ASSAIG

(Carreró estret per entrar a la Plaça dels Raïms. Font: Beu-te Girona)
ASSAIG
      (a Teresa Pascual)

all which isn 't singing is mere talking
and all talking's talking to oneself
E. E. Cummings

Potser no tornaràs a veure aquell
antic poema d'aigua, fang i vent,

ni a pujar pel carrer que s'empinava
com un estret calvari
en el precoç hivern,

ni a palpar com un orb
la textura de l'arbre
amb fred blavós als dits i a les orelles.

Tot el passat fou sols un simple assaig
d'aquest atzar que ja no té futur:
està en la teua ment.

De tot allò només queda un record
tan trist com els adéus,
una petita història,

aquell relat que ara fantasieges,
el relat que escriuràs
potser per fer-lo viure,
un poema profund com un paisatge.

Jaume Pérez Montaner
10 poemes de pluges i solatge
Universitat de València. Facultat de filologia, 2010
Més sobre l'autor, ací i ací

dimecres, 13 de desembre de 2017

[LA FINA RATLLA DE L'HORITZÓ...]

(Imatge pròpia)
La fina ratlla de l'horitzó ratlla l'oblit:
somni etern d'un instant sostret.
Illots de núvols, marees. L'horitzó
és la memòria de l'oceà.
Arena roja amb cossos extenuats: parracs sense ànima
pàgines esquinçades del Llibre
que un déu d'oblit sense pietat va abandonar.
Bette, Herr. Wir sind nah.
Prega Senyor sí pregapregaprega: som a prop
a tocar del teu no-res. Ulls i boca ben oberts.
El cos en escorç.
                           La paüra.

Antoni Clapés
16 poemes
Universitat de València, Facultat de filologia, 2005
Més sobre l'autor, ací i ací

diumenge, 10 de desembre de 2017

EL CRIST DE LES OLIVERES

(Orazione nell'orto. Giovanni Bellini)
EL CRIST DE LES OLIVERES

        Déu ha mort! el cel és buit...
      Ploreu! Fills, ja no en teniu, de pare.
                       JEAN-PAUL

      Quan el Senyor, alçant   al cel els braços flacs,
   Sota els arbres sagrats,   talment com els poetes,
  Va estar molt temps perdut   en les dolors secretes,
      I es va creure traït   per uns amics ingrats,

      Es girà vers aquells   que esperaven a baix
   Somiant que eren reis,   homes savis, profetes...
    Mes ensonyats, perduts   en el son de les feres,
  I començà a cridar:   «No, Déu no existeix pas!»

     Dormien. «Amics meus,   sabeu la novetat?
      El cimbori eternal   amb el front he tocat;
  M'estic sagnant, romput,   sofrint de fa molts dies!

    Germans, us enganyava:   Afrau! afrau! afrau!
     Manca el déu a l’altar,   on em sacrificau...
 No hi ha Déu! Déu ha mort!»   Però encara dormien!

Gérard de Nerval
Les quimeres
La forest d'Arana, 1990
Més sobre l'autor, ací

[Versió i traducció del francés de Francesc Collado]

LE CHRIST AUX OLIVIERS // Dieu est mort! le ciel est vide... / Pleurez! enfants. Vous n'avez plus de père. / JEAN-PAUL  // Quand le Seigneur, levant au ciel ses maigres bras, / Sous les arbres sacrés, comme font les poètes. / Se fut longtemps perdu dans ses douleurs muettes, / Et se jugea trahi par des amis ingrats, // II se tourna vers ceux qui l'attendaient en bas / Rêvant d'être des rois, des sages, des prophètes... / Mais emgourdis, perdus dans le someil des bêtes, / Et se prit à crier: « Non, Dieu n'existe pas! »// Ils dormaient « Mes amis, savez-vous la nouvelle? / J'ai touché de mon front à la voute éternelle; / Je suis sanglant, brisé, souffrant pour bien des jours! // Frères, je vous trompais: Abîme, abîme, abîme! / Le dieu manque à l'autel où je suis la victime... / Dieu n'est pas! Dieu n'est plus! » Mais ils dormaient toujours!

dijous, 7 de desembre de 2017

CONTRA SCALIGERO

(Giulio Cesare Scaligero)
CONTRA SCALIGERO

No vages mai vestit de poeta
És la causa la causa el que importa
No el teu art fictici de poetæ
A Dant mai se li coronà
Ho teu és dolorós destí i ser vident
Vida veritablement vida et recolza
No cerques ser admirat rebutjant
La ridícula vanitat literària
Per voler ser astre ets poetastre
Un home no és un pastisser no
La vida és seriosa i no mestria
Entre carrer i saló hi ha un abisme
Entre la sang i la tinta un món
No poses el paper en lloc de la vida

Carlos Edmundo de Ory
Lee sin temor
Editora Nacional, 1976
Més sobre el autor, ací

[Traducció del castellà feta per mi]

CONTRA ESCALIGERO // No vayas nunca vestido de poeta / Es la causa la causa lo que importa / No tu arte ficticio de poetæ / A Dante nunca se le coronó / Lo tuyo es doloroso destino y ser vidente / Vida verdaderamente vida te respalda / No busques ser admirado rehuyendo / la ridícula vanidad literaria / Por querer ser astro eres poetastro / Un hombre no es un pastelero no / La vida es seria y no maestría / Entre calle y salón hay un abismo / Entre la sangre y la tinta un mundo / No pongas el papel en lugar de la vida

diumenge, 3 de desembre de 2017

DANUBI AL PAS DEL WACHAU

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
DANUBI AL PAS DEL WACHAU

Danubio, río divino,
que por fieras naciones
vas con tus claras ondas discurriendo.
                             GARCILASO

Ens cal una mirada atenta sobre les superfícies,
un escrutini caut, que hi discernesca
l'habitable mesura de les coses:
eixa barreja viva de barreges efímeres
on tot flueix, com l'aigua per l'arena,
en cada esguit de l'ona que al nu torna
per túnels invisibles, com la roca
-esguit d'un altre onatge, que batega
amb un compàs lentíssim per les serres-,
o la deixalla fèrtil de les fulles.

Com al col·legi, davall dels uniformes
hi ha cossos de criatures, així els homes
rere de les paraules i dels gestos.
També en l'home es dibuixa una forma amagada
que no sentim aliena i en el canvi perdura.

I és ara que ens pertoca 
regraciar aquesta identitat,
entre l'alba i l'ocàs, mentre fem via
(tot discorre a la vista, com nosaltres),
i estimar cada cosa purament mentre passa,
abans que se'ns dissolga en l'aire i les pupil·les,
una imatge entre tantes.
Una imatge que túnels ignorats i invisibles
s'emporten i reuneixen, punt per punt,
ja no en els nostres ulls.

Enric Sòria
Andén de cercanías
Ed. Pre-textos, 1996
Més sobre l'autor, ací

[Precisamos de una mirada atenta sobre las superficies, / un escrutinio cauto, que discierna / la habitable medida de las cosas: / esa argamasa viva de argamasas efímeras / en donde todo fluye, como el agua en la arena, / en la espuma que vuelve tras las olas al río, / por túneles secretos, como roca / -espuma de otras olas, que golpea / con un compás lentísimo las sierras- / o el desperdicio fértil del follaje.  // Igual que en el colegio bajo los uniformes / viven las criaturas, así los hombres viven / detrás de las palabras y los gestos. / En el hombre, se dibuja también una forma escondida / que sabemos cercana y en el cambio perdura. // Y ahora nos corresponde / dar las gracias por esta identidad /
entre la madrugada y el ocaso, / en tanto proseguimos / (como nosotros, todo sucede en la mirada), / y apreciar puramente cada cosa que pasa, / antes que se disuelva en el aire y la vista, / como una imagen más entre las otras. / Una imagen que túneles secretos e invisibles / se llevan y reúnen, idéntica a sí misma, / pero no en nuestros ojos.]

[Traducció al castellà de Carlos Marzal]

dijous, 30 de novembre de 2017

POEMA AMB DATA (XCIX): POEMA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
POEMA

l’últim dia de novembre 
l’absència del nord em desperta 
la por d’un possible vagareig
amb els ulls tancats pinte 
en la penombra del pensament 
el frec d’una papallona blanca 
furtat dels records dels arbres

les aigües es gelen tan ingènues 
i per primera vegada
escolte com monòtonament neva 
entre dues coincidències

Carmen Secere
(Tret del mur del facebook de Pere Bessó)
Més sobre l'autora, ací


[Traducció del romanés de Pere Bessó]


POEM // ultima zi de noiembrie / absența nordului îmi trezește / teama unei posibile rătăciri / cu ochii închiși pictez / în penumbra gândului / atingerea unui fluture alb / furată din amintirile copacilor / apele îngheaţă atât de naiv / și pentru prima dată / ascult cum ninge monoton / între două coincidențe

dilluns, 27 de novembre de 2017

Ø

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Ø

Aquesta xifra sense rostre que conté l'univers
és un gra del no-res pastat amb el fang.
Un ressò de silenci a la carn; un vestigi de
la intel·ligència que regeix la matemàtica del dia.

Entre l'alba i l'ocàs, el zero opera la combinació
de notes que compon el so i es dóna al joc
dels signes; a l'aritmètica de la voluntat que construeix
el món; a la geometria de la solitud que traça
les planícies i a la fi, quan la nit arriba
i l'esforç de ser humà el fatiga, es lliura a
la seua pròpia ombra. A la nostàlgia de ser el número.

Antonio Tello
Sílabas de arena
Ed. Candanya, 2004
Més sobre l'autor, ací

[Traducció del castellà feta per mi]

Ø // Esa cifra sin rostro que contiene el universo / es un grano de nada amasado con el barro. / Un eco de silencio en la carne; un vestigio de / la inteligencia que rige la matemática del día. // Entre el alba y el ocaso, el cero opera la combinación / de notas que compone el sonido y se da al juego / de los signos; a la aritmética de la voluntad que construye / el mundo; a la geometría de la soledad que traza / las planicies y al cabo, cuando la noche llega / y el esfuerzo de ser humano lo fatiga, se entrega a / su propia sombra. A la nostalgia de ser el número.

divendres, 24 de novembre de 2017

POEMA AMB DATA (XCVIII): autoretrat-2

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
autoretrat-2

Vint-i-quatre de novembre de dos mil deu.
De bon matí, una dona es desperta
i pensa en Amsterdam.
Es vesteix amb unes sabates negres de taló.
S’ha pintat les parpelles i els llavis.

Penso en Amsterdam, em calço els talons
i em pinto les parpelles amb pólvores de colors.

Sé que l’amor aprèn a navegar
després del naufragi.

Rosa Vilanova
La perfecció de la molla
Editorial Meteora, 2015
Més sobre l'autora, ací

dimecres, 22 de novembre de 2017

PRIMER AMOR 1929

(Nit urbana. Imatge pròpia)
PRIMER AMOR
1929

Era una nit urbana,
De rosa i sofre era l'escassa llum
Allí on, talment d'un bellugueig de l'ombra,
Semblava que emergís la forma.

Era una nit sufocant
Quan súbits vaig veure ullals violeta
En una aixella que fingia pau.

D'aquella nit novella i infeliç
I del fons alienat de la meva sang
Esclau seu em feren els secrets.

Giuseppe Ungaretti
Sentiment del temps
Edicions 92, 1988
Més sobre l'autor, ací

[Traducció de Lluís Calderer]

PRIMO AMORE 1929 // Era una notte urbana, / Rosea e sulfurea era la poca luce / Dove, come da un muoversi dell'ombra, / Pareva salisse la forma. //  Era una notte afosa / Quando improvvise vidi zanne viola / In un'ascella che fingeva pace. // Da quella notte nuova ed infelice / E dal fondo del mio sangue straniato / Schiavo loro mi fecero segreti.

dissabte, 18 de novembre de 2017

EXISTEIX DE VERITAT EL TEMPS...

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
EXISTEIX DE VERITAT EL TEMPS...

Existeix de veritat el temps, el destructor?
Quan al cimal en pau enfonsarà el castell?
Aquest cor que infinitament pertany als déus,
quan és que el violentarà el demiürg?

Som de debò tan angoixosament frangibles
com el destí vol fer-nos comprovar?
La infància, la profunda i plena de promeses,
a les arrels, més tard emmudirà?

Ai, el fantasma de la caducitat
travessa com un fum 
aquell qui amb candidesa tot ho acull. 

En tant que allò que som, els agitats 
valem entre les forces que perduren,
com una cosa per a ús dels déus.

Rainer Maria Rilke
en Noves versions de Rilke
Joan Vinyoli
Ed. Empúries, 1985

GIEBT ES WIRKLICH DIE ZEIT... // Giebt es wirklich die Zeit, die zerstörende? / Wann, auf dem ruhenden Berg, zerbricht sie die Burg?  / Dieses Herz, das unendlich den Göttern gehörende, / wann vergewaltigts der Demiurg? // Sind wir wirklich so ängstlich Zerbrechliche,  / wie das Schicksal uns wahr machen will? / Ist die Kindheit, die tiefe, versprechliche, /  in den Wurzeln — später — still?  // Ach, das Gespenst des Vergänglichen, / durch den arglos Empfänglichen  / geht es, als war es ein Rauch.  // Als die, die wir sind, als die Treibenden,  / gelten wir doch bei bleibenden  / Kräften als göttlicher Brauch.

dimarts, 14 de novembre de 2017

[ALGÚ ENTRA EN UN BAR...]

(Nighthawks - Falcons de la nit d'Edward Hopper)
Algú entra en un bar, demana una copa.
Cerca després refugi en una taula
del fons, espera algú.

Així succeeix sempre: van entrant a poc a poc,
conjurant la boira que els cobreix,
disposant després, al costat de la porta,
els llibres, els paraigües, totes les seues pertinences.

També la seua solitud,
la mateixa que recullen més tard a l’eixida
però encara més cruel.

Basilio Sánchez
La mirada apacible
Ed. Pre-textos, 1996
Més sobre l'autor, ací

[Traducció del castellà feta per mi]

Alguien entra en un bar, pide una copa. / Busca luego refugio en una mesa / del fondo, espera a alguien. // Así sucede siempre: van entrando despacio, / conjurando la niebla que les cubre, / disponiendo después, junto a la puerta, / los libros, los paraguas, todas sus pertenencias. // También su soledad, / la misma que recogen más tarde a la salida / pero aún más cruel.

dissabte, 11 de novembre de 2017

HORITZONS

(Platja de  Nules, Imatge pròpia)
HORITZONS

(Platja de Nules, juliol de 2013)

No sé qui és la dona
que, cada matí, sola,
busca cargols de mar
entre els blavons
d'una platja deserta.

Els recull, pacient,
i potser la remor
li du a cau d'orella
el desig d'un home que va estimar-la,
les últimes paraules del fill mort,
o tot l'ahir
d'una vida viscuda a pler.

A voltes, s'atura i mira el mar.
Com si comptara onades
o per fi haguera aprés
a llegir horitzons.

Sé que un dia l'assaltaré.
La miraré als ulls,
pararé la mà i, sense temença,
voldré escoltar els noms
que han de salvar-me.

Vicent Almela i Artíguez
També el vertigen
Viena edicions, 2016
Més sobre l'autor, ací