EMPREMTES

La poesia vol ser, bàsicament, intuïtiva. JOSEP MIR

divendres, 29 de maig del 2015

LA MÀ DEL PARE

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Sostenia la mirada 
sobre la mar perfumada 
de tarongers tacats de blanca 
esperança de futures 
rialles de llavis àcids. 

El gos de casa bordava 
somnis d'aiguatge a la lluna 
quan les ombres dels miralls 
creixen gegantines 
sembrant les nits de misteris. 

Llavors, la mà de fogassa 
del pare inventava teules 
protectores que allunyaven 
les grenyes fosques dels somnis 
cargolant la llum dels àngels.

Pasqual Mas
Biblioteca de guerra
Edicions Brosquil, 2001
Més sobre l'autor, ací

dimarts, 26 de maig del 2015

TELÈFON

(Pintura d'Antonio López)
Este poema se destruye y te supone muerto.
Ya sólo eres sombra, y poema.                    
Ángel SÁIZ

M'estimava marcar la xifra del telèfon, 
aquella xifra màgica que era la teua veu segons després, 
aquella indecisió de les primeres frases, 
la cita concertada, els besos per les ones. 
Imaginava el teu cos pel telèfon: 
els pits menuts dreçant-se, 
la càlida esperança de les cuixes, 
les corbes suaus del llom. 

Amor és una paraula inevitable, 
torpe i inevitable. 

I com em feies córrer: 
fóra prohibit fer córrer així un home. 
Quin espectacle impropi 
el meu amor per tu. 

Després era el teu cos i les paraules calmes 
(als dos ens agradava Garcilaso, 
el bell temps de les èglogues, 
aquell temps que es conjuga en pretèrits).
L'amor: un breu moment perfecte. 

Ara no sona cap telèfon, en silenci 
puc escriure de tu, puc prescindir de tu. 
També tu hauries volgut una ègloga, 
potser la mereixies.
                        
Vivim un temps nefast,
ja no s'escriuen èglogues.


Enric Sòria
Camp de mines (Poesia catalana del País Valencià 1980-1990)
Edicions de la Guerra, 1991
Més sobre l'autor, ací

dissabte, 23 de maig del 2015

19-5-95 A ROTERS

(C/ Roters, València. Imatge no identificada preea de la xarxa)

A E., que m'acompanyava.

El prestigi de la pedra picada et cau al damunt com si d'un ruixat
d'indignacions es tractara, sorprès i nu. Com si d'una vesprada d'amor,
d'un encant discret i fugaç a la vista. Com si tot el que veus fóra teu.
Com si el cos que transita la vorera fóra teu. Com si tot, cos i pedra,
responguera al mateix ideal, al mateix armorial d'ardents sensacions.
I no ho és. I aqueix cos desapareix amb el mateix onejament gloriós
—car sabem com existeix, com viu, aqueixa glòria, absent d'enciclopèdies—
amb què ha arribat. A poc a poc, amb el crepuscle sobre la pedra cuita.

Alexandre Navarro i Tomàs
Ex-vot
Ardeas Poesia, 1987
Més sobre l'autor ací i ací

dimecres, 20 de maig del 2015

HI HA UN SILENCI

(Imatge pròpia)
Hi ha un silenci, 
fet amb fils de cotó, 
en trencar l'alba, 
quan la claror 
afanyosa es lleva 
el feix de la nit, 
quan la llum cala 
la catifa rosada 
i acull el primer raig 
de sol, de vida. 

Allà et convoque 
criatura estimada, 
per tal d'oferir-te 
la meua bonança, 
el blat escollit 
en la meua verema, 
per tal de rebre 
—tots dos junts— 
la gràcia impol·luta 

que pobla el jardí.

Vicent Torres
Celebració
Onada Edicions, 2015
Més sobre l'autor, ací

diumenge, 17 de maig del 2015

A UN POETA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
M'has preguntat si encara faig versos 
i no sé què respondre't. 
Arriba un moment que se'ns acaba el foc 
i la pluja ens tanca els llavis, com una traca mullada. 
Però callar no és de covards, 
callar no és oblidar la sang de les paraules. 
Si el món no vol entrar per la boca del metro, 
¿per què he de viatjar per foscos soterranis? 
Si el món puja al tren per admirar paisatges, 
¿per què he de filmar jo el que tothom pot veure? 
Potser, corn tu, podria volar 
i fer-me el niu en un campanar càlid, 
però més amunt de l'altura d'un jugador de bàsquet 
l'aire s'enrareix, el vertigen m'esborrona 
i en conseqüència el món no m'interessa. 
Només quan visc l'amor com un adolescent, 
només si hi ha una mà de verge que em masturba, 
m'assec, al·lucine i escric: 
però un poema no és això, 
un poema és l'espai insubstituïble de les coses.

Ramon Ramon
Cor desmoblat
Ed. Denes, 2004
Més sobre l'autor, ací

dijous, 14 de maig del 2015

LES DONES DE WINSPERG

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Fores a Winsperg, Carlota, aquella alba callada 
i em dugueres a l'esquena com un feix 
de llenya prima i delicada -car un poble 
no val més que el rosar d'una besada 
ni sega els camps la dalla de Saturn- 
Tu no ho recordes, ho vius encara;  
ets la mateixa  
i per això no et cal. Jo  
som també el que era. allò mateix  
-un feix de carn que una dona arrossega  
cap a l'altra banda de l'Orc-,  
pro duc encara, com una vira encesa,  
el somrís del rei just clavat a dins la pell   
i per això malembast   
mals versos amb records que no són meus,   
pro que em conhorten   
molt més que no si ho fossin  
i em crec encara
-sempre mig desfermat i a punt   
de ser només llenya escampada    
en un camí desert—    
que és un altre qui viu rera els meus ulls    
i que jo som, Carlota, la llum.
només la llum que tafaneja entre les coses.


Andreu Vidal
Els dies tranquils
Gregal llibres, 1988
Més sobre l'autor, ací

dilluns, 11 de maig del 2015

[NO SEMPRE LA MURALLA ES FA VISIBLE...]


El Cau de Calpurni publica hui un poema d'Olga Xirinacs amb una doble intenció: felicitar-la en el seu 79é aniversari i demanar per a ella, com ho fam moltes altres veus, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes .

(Muralla de Tarragona)
NO SEMPRE la muralla es fa visible:  
a vegades enganya, es torna símbol,   
oposa els pensaments que s'avenien
I es fa dolor entre el desig dels cossos.
Lenta articulació dels anys i els dies   
en muntants invisibles, desiguals:  
al cantó de la llum fa néixer la memòria, aurora  
d'infinit, fugaç, que els déus envegen.  
A l'ombra, en canvi, colga el temps perdut,  
llarg oblit enterrat a les heures.  
Quan m'acosto, furtiva, a la finestra amb reixes,  
sento el dolor de la frontera.  
Ella separa les presències vives, 
la intuïció de la carn i la pausa del goig. 
Defensa vertical, dic contra l'aigua imaginada, 
contra el desfici de la sang, 
més que un mur és la força defensiva 
del seu cos contra el meu.

Olga Xirinacs
La muralla dins Ossa Major
Ed. Òmicrom, 2009 (1a Edició, Ed. Columna, 1993)
Més sobre l'autora, ací i ací.

diumenge, 10 de maig del 2015

DITS I FETS

(Il·lustració del llibre: Abel Jiménez)
Res no puc dir 
que no haja estat dit ja 
i a despit d'això mai calle. 

Què es pot dir de les bacores, 
primerenc fruit de la figuera, 
que no estiga ja ben dit? 

Aquell més bonic i golós mos 
que pots portar a una boqueta, 
invertit jardí de carn melosa 
tapís rosat de flors sucoses,
dolça carícia per juganera llengua, 
essència pura, afany sublim, 
dels meus més lúbrics pensaments! 

Res mai no dic 
quan tu somrius 
et mire els llavis 
i em xucle els dits.

Andreu Mut
Més que meló!
Onada Edicions, 2015
Més sobre l'autor, ací

dijous, 7 de maig del 2015

MALEÏT TEMPS

(Papallona de cor lliure. Il·lustració d'Àngel Carrreras Devis )
«No res no ens queda 
   del que tant estimavem, 
sols unes ombres.»
   Montserrat Abelló

L'hora de la desesperança arribà amb tu. 
No ha passat el maleït temps erm. 
Tu estaves allí, tan llunyà, tan distant. 
Hem aprés amb el temps a mesurar 
paraules i fets per no tornar-nos bojos. 
La bogeria em fa por. 
L'amor encara me'n fa més. 
No hi ha temps per tornar 
a les vesprades d'aquell estiu, 
que ens embolicà. 
Com que era fet per a nosaltres! 
No vaig saber travessar la barrera, 
potser avui seria una altra cosa,
però ha passat el maleït temps 
i res no ens queda,
o potser sí?


Josepa Montagut i Mariner
Papallones silenciades sobre una mar de gel
Onada edicions, 2015
Més sobre l'autora, ací

diumenge, 3 de maig del 2015

CLAUSURA

(Imatge presa d'ací)
Pels badalls oberts de la finestra 
s'endinsaven els ulls del matí, 
fragments solars que il·luminaven les bigues del desig. 
Però que fràgil l'engranatge que movia 
d'aquella persiana els designis. 
Guillotina que inesperadament caigué  
sobre l'alé de la llum i clausurà l'aire.  
Tan hermètic que res  
no el pot penetrar. Ni tan sols  
l'odi.

Christelle Enguix
L'arbre roig
Edicions Brosquil, 2007
Més sobre l'autora, ací 

divendres, 1 de maig del 2015

POEMA AMB DATA (LXVI): ALLÒ QUE ENS SALVA

(Edifici modernista d'Enric Sagnier al C/ La Pau; València) 
Com el somni que a mitja tarda recordes
haver somiat la nit anterior, i que si no fos així
s'hauria perdut per sempre no saps on,
un incident fortuït, un objecte,
un comentari innocent d’algú
pot fer que trobes un fragment teu
que fins ara duies ocult a la mirada,
en la manera, segons tu natural,
de cordar-te les sabates.
Però es tracta ben bé de recuperar?
Quina distància s'obre entre recordar
i pensar que hem viscut algun fet?
Entre somiar i recordar el somni?

La imatge congelada de mi mateix
que ara tinc al davant, aquest fòssil
en blanc i negre de la meua infantesa
―som a mitjan anys 60,
hi tinc vuit anys, és un primer de maig
a la Casa de Catalunya, carrer la Pau,
en un edifici modernista de 1906
dissenyat per Enric Sagnier
que feia xamfrà, lloc habitual aleshores
de celebracions familiars,
estic mirant a la càmera amb els meus pares,
duc una corbata de goma elàstica,
i ells somriuen mentre jo els prenc pels muscles,
orgullós i alegre, com és propi de l'edat
(els nens s'imaginen sempre que els seus pares
són més del que realment són, i fan bé),
i que a mig àpat vingueren crits del carrer:
una gentada estranya corria, fugint―,
vull dir, la fotografia que he trobat avui
en un àlbum familiar, inesperadament,
és sols un record o ja el record d'un somni?
O potser alguna cosa més?


De vegades, és un record allò que ens salva.

 Antoni Defez
Metralla esparsa
Ed. Bromera, 2014
Més sobre l'autor, ací i ací