EMPREMTES

Ja ho vaig dir i ho torne a dir: “Més enllà de la lletra impresa també hi ha poesia.” SALVADOR JÀFER

dijous, 31 de desembre de 2015

BON ANY


diumenge, 27 de desembre de 2015

LA BALANGUERA

(Filadora amb la seua filosa. Tabarka. Tunísia. S. IV dC.
Museu del Bard. Reproducció de la meua propietat)
La Balanguera misteriosa, 
com una aranya d'art subtil, 
buida que buida sa filosa, 
de nostra vida treu el fil. 
Com una parca bé cavil·la 
teixint la tela del demà 
La Balanguera fila, fila, 
la Balanguera filarà. 

Girant l'ullada cap enrere 
guaita les ombres de l'avior, 
i de la nova primavera 
sap on s'amaga la llavor. 
Sap que la soca més s'enfila 
com més endins pot arrelar 
La Balanguera fila, fila, 
la Balanguera filarà. 

De tradicions i d'esperances 
tix la senyera pel jovent 
com qui fa un vel de nuviances 
amb cabelleres d'or i d'argent. 
De la infantesa que s'enfila 
de la vellesa que se'n va. 
La Balanguera fila, fila, 
la Balanguera filarà. 

Joan Alcover i Maspons 

dimecres, 23 de desembre de 2015

[LA MORT ÉS UNA CORBA EN LA CARRETERA...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
La mort és una corba en la carretera,
Morir és solament no ser vist.
Oig, si escolte, al teu pas
Existir com jo existisc.

La terra està feta de cel.
La mentida no té niu.
Mai ningú s’ha perdut.
Tot és veritat i camí.



Fernando Pessoa
Noventa poemas últimos
Ed. Hiperión, 1995

[Traducció pròpia a partir de l'original i de la traducció al castellà d'Ángel Crespo]

dilluns, 21 de desembre de 2015

EL POETA ÉS UN ESQUELET SUSPÈS

( L'esquelet suïcida. Fons H. V. Tozer. MAE. Imatge presa d'ací)
Continuarà cercant els aliments per al minotaure de la perversió entre els esbarzers de les móres més agres. El grill s'esforça a fer que ploga l'estupefacció a les grans ciutats des del seu amagatall a les clavegueres del llenguatge. Ja no vol fer morir els homes en guerres civils, ha trobat un mètode més cruel: que muiren de quotidianitat. Botigues i mocs ompliran llurs ànsies i desmais. Mai no tindran record del dolor de l'absència de dolor. Només patiran infeccions higièniques com les amebes. L'home, que era un digne rival per a les malalties del nas, ha mort; mai més els déus habitaran al corral de les pupil·les. El poeta és un esquelet ressec suspès a la plaça de l'Òpera. Si queda algun incrèdul, pot alçar la vista i comprovar-ho.

Francesc Mompó
Atlàntic
Voliana Edicions, 2015
Més sobre l'autor, ací

dissabte, 19 de desembre de 2015

POEMA AMB DATA (LXX): 19 DE DICIEMBRE DE 1937

“Mare i fill”, Picasso (1921) [Art Institute of Chicago]

Desde que el alba quiso ser alba, toda eres
madre. Quiso la luna profundamente llena.
En tu dolor lunar he visto dos mujeres,
y un removido abismo bajo una luz serena.

¡Qué olor de madreselva desgarrada y hendida!
¡Qué exaltación de labios y honduras generosas!
Bajo las huecas ropas aleteó la vida,
y sintieron vivas bruscamente las cosas.

Eres más clara. Eres más tierna. Eres más suave.
Ardes y te consumes con más recogimiento.
El nuevo amor te inspira la levedad del ave
y ocupa los caminos pausados de tu aliento.

Ríe, porque eres una madre con luna. Así lo expresa
tu palidez rendida de recorrer lo rojo;
y ese cerezo exhausto que en tu corazón pesa,
y el ascua repentina que te agiganta el ojo.

Ríe, que todo ríe: que todo es madre leve. 
Profundidad del mundo sobre el que te has quedado
sumiéndote y ahondándote mientras la luna mueve,
igual que tú, su hermosa cabeza hacia otro lado.

Nunca tan parecida tu frente al primer cielo.
Todo lo abres, todo lo alegras, madre, aurora.
Vienen rodando el hijo y el sol. Arcos de anhelo
te impulsan. Eres madre. Sonríe. Ríe. Llora.


 Miguel Hernández
Cancionero y romancero de ausencias, 1941

dimecres, 16 de desembre de 2015

ANTIQUARIS

(Antiqauari San Telmo, Buenos Aires. Imatge no identificada presa de la xarxa.)
  Aquests objectes del passat sorgeixen de l'ombra amb una vida dissipada, sota una llum que no és la pròpia dels anys en què lluïren la seva efímera bellesa, escollides per una mirada difunta, essències vives d'un gust esvaït en els records. Bronzes, marbres, caobes envernissades, sedes, ventalls, pintures, boàs i joies, oculten, darrera la seva identitat, una història. Però retornen a la vida per la màgia del qui les elegeix, i ara viuen per la seva elecció. Qui ho ha fet és un mag. Ell les ha triades i els ha donat una vida nova, les ha tretes de les golfes i dels baguls de l'oblit. La Mort les ha sotjades, i han sobreviscut a llurs enamorats propietaris i a la seqüela de llurs alegries, drames i llàgrimes. Qui se'n recorda? Però la Mort és al darrera d'elles, vigilant.

Joan Perucho
Inscripcions, làpides, esteles
Edicions 62, 1993
Més sobre l'autor, acíací 

diumenge, 13 de desembre de 2015

COM EL VENT

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Com el vent que es menja per les puntes 
les banderes, així vam començar 
a desestimar-nos. 
I quin espectacle el nostre, 
fabricant debades una esperança 
rere l'altra. 

D'aquests anys, sí, 
queden alguns bells records, 
espases que brillen 
fins en les tenebres. 
Però ara ho veig clar: 
érem un arbre que creixia 
amb destrals a les arrels. 

Quantes vegades  
se m'ha esborrat aquest poema  
per les llàgrimes.

Manuel Forcano
Ciència exacta
Ed. Proa, 2014
Més sobre l'autor, ací i ací

dijous, 10 de desembre de 2015

LA FRONTERA

(Albufera de València. Imatge pròpia)
Ell va insinuar-li 
que no trobarien passaports per a l'eternitat, 
que no tenia solucions, 
tampoc alternatives. 
Eren víctimes d'un excés de solitud, 
àngels d'ales amputades 
devorant-se les mirades 
entre l'all-i-pebre 
en un petit port de l'Albufera.

David Castillo
La  muntanya russa
Pagès editors, 1993
Més sobre l'autor, ací i ací 

dilluns, 7 de desembre de 2015

EPÍSTOLA A SALERIO

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
   el xiprer dóna una nota                 
   d'elegància solitària suprema.  
      
                               Alfons Roig 

No era difícil trobar el pretext, 
enfilar el camí mil vegades resseguit, 
aplegar-me a casa teua. 
Allí, amb les hores del no-res 
brodàrem primaveres impossibles, 
traços fugissers entre bastidors perfectes. 
Allí vam enlairar pensaments 
tan alts com aquell cometa 
que una nit vas voler ser. 

Fórem savis, 
i aquesta fou la més bella de les nostres mentides  
quan aprenguérem a capgirar totes les distàncies 
que ens separen d'un punt que s'estima,  
sabedors dels designis d'un temps  
de crueltat inexorable. Tan fàcil com era  
estendre els braços i tocar la volta del cel  
i les estrelles, tan fàcil  
com deixar la porta oberta  
i obrir-li casa a l'alba.

Ignasi Minyana
Trencat pacte de silenci
Poesia 3i4, 1990

divendres, 4 de desembre de 2015

DIAL•LEL

(Danaide, Rodin. Museu Rodin, París)
Enyoraré el teu cos sedós
fins que una llum daurada com el blat
em retorne al ventre d’on vaig nàixer
per poder enyorar de nou el teu cos sedós.

Poema meu, inèdit.

dimecres, 2 de desembre de 2015

PREGÀRIA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
L'infant matí impàvid naix  
i creix jovent al migjorn atrevit.  
Del vespre resolut l'home frueix  
i el vell mor mesurat de nit  
saó de fosca que acreix vida.  

La saba tija el xerigot d'albir  
si el suc de l'ull el brancam emmetzina.  
Al seny, la flor, arrel de l'elixir,  
esdevindrà verí, talment fruit de l'escorça.  

L'arbre del tast amera el devenir. 

Si la mollesa calma suggereix tebior 
i el pigat de la flaire amena llestitud, 
l'adust del tot m'aferma en tot sentit 
i no gens penedit el fre del foc demane. 

I, mentrestant, el gaudi temperat d'abric. 
que el bell sojorn és breu en la terra ferida.

Francesc Collado
L'ull petit
La Forest d'Arana, 1987
més sobre l'autor, ací  i ací

diumenge, 29 de novembre de 2015

QUID

(imatge gentilesa de FreeDigitalPhotos.net)
Gosaràs caminar per la mar del plaer
sense que, incrèdul, t'enfonsis negant-te
en l'uniforme que et prepara el temps,
discretament contrari a les ofertes
del desig?

Jaume Creus
Eros d'encesa fletxa
Poesia 3i4, 1994
Més sobre l'autor, ací i ací

dimecres, 25 de novembre de 2015

UN POEMA

(Part de la portada del llibre. Pau Àlvarez)
Cap desig d'obrir la boca. 
De què hauria de cantar jo...? 
Jo, que sóc odiada per la vida. 
Cap diferència entre cantar o no cantar. 
Per què hauria de parlar de la dolçor, 
quan sent amargor? 
Ai, el puny de l'opressor 
colpeja la meua boca. 
No tinc cap company a la vida 
per qui puc ser dolça jo? 
Cap diferència entre parlar, riure,
morir, ser. 
Jo i la meua solitud cansada 
amb aflicció i tristesa. 
He nascut per al no-res. 
La meua boca hauria d'estar segellada. 
Ai cor meu, tu saps que és primavera 
i hora de celebrar-ho. 
Què hauria de fer amb una ala travada, 
que no em deixa volar? 
He estat en silenci molt de temps,
però no oblide mai la melodia, 
perquè cada moment xiuxiuege 
les cançons des del meu cor, 
que em recorden 
el dia en què rebentaré aquesta gàbia 
i volaré d'aquesta solitud i 
cantaré com una malenconiosa. 
No sóc pas pollancre feble 
per a ser sacsat per qualsevol vent. 
Sóc una dona afganesa, 
cosa que només significa lamentar-se.

Nadià Anjoman

Jo, que no he valgut els budells d'un gos
Edicions 96, 2013
Més sobre l'autora ací i ací
(Versió de Josep Vicent Cabrera a partir de la traducció de Khizra Aslam)

diumenge, 22 de novembre de 2015

CANÇÓ TENDRA D'HOSPITAL

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Enmig la pluja de bales
la rosa al pit et florí,
la rosa que et va encaixar
el fusell de l'enemic,
la rosa que es concretava
en estrela de cinc pics.
Tu pots lluir la ferida
que és una rosa d'abril.

La llibertat clamadissa
et vol robar l'enemic,
la llibertat ja madura
que a l'home dóna sentit,
la llibertat prenys de vida
com un somriure pueril.
Tu pots lluir la fecunda
llibertat que t'has collit.

Finarà la guerra innoble;
tu hauràs estat ferit.
Envejat pels camarades
seràs l'orgull dels teus fills.

La impura cendra enemiga
serà com un record gris,
i lluiràs la penyora
del teu i el nostre destí.



Carles Salvador
Elogi de la vagància i una cua, 1937

dijous, 19 de novembre de 2015

AMOR TAN DOLÇA

(Imatge pròpia)
Neix de nit amb la lluna grassa, 
i creus fervent en una amor tan dolça  
que ve de l'Orient i no diu res. 
I es banya a l'aigua tensa 
d'un riu com un llaüt 
que toca a rés etern 

L'amor és un regolf que et xucla, 
voraç, inerme, riu endins, 
com d'un ventre que el prenyés l'aigua.

Josep Borrell
Rambla de tardor
Poesia 3 i 4, 1991
Més sobre l'autor, ací

dilluns, 16 de novembre de 2015

[RESSEGUIR AMB DELICADESA...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Resseguir amb delicadesa
el traç que deixa el teu caminar.
Ser la línia infinita
                     que pacientment
s’encamina per carrers i costeres
fins que troba la teua finitud
i espera esfondrar-se
en la llum que t’abraça.
I descobrir el teu cos,
exacte i enigmàtic com la vida.
I assaborir la teua mirada,
indesxifrable com l’escriptura dels ibers.
I no gosar tocar-te:
                                 desmuntaria
estrepitosament tota la teua geometria.


del meu poemari Inventari de fragilitats
Guanyador del XVIIIé premi de poesia "Jaume Bru i Vidal" de Sagunt

divendres, 13 de novembre de 2015

XVIIIé PREMI DE POESIA "JAUME BRU I VIDAL" DE SAGUNT

Aquest que somriu al centre de la fotografia sóc jo, ple de goig, després de rebre el XVIII premi de poesia “Jaume Bru i Vidal” de Sagunt per l'obra "Inventari de fragilitats". M’acompanyen les autoritats locals, Francesc Gisbert (premi de narrativa) i J. Ramon Gironés (premi de teatre). Vull retre un emotiu homenatge a qui porta el nom del premi, Jaume Bru i Vidal, que va ser professor meu d’Història de l’Art en Godella allà per anys 1973-74 quan jo estudiava el Batxillerat Superior. Encara no coneixia la seua activitat poètica, la vaig descobrir després. Recorde les seues mans menudes escrivint i dibuixant en la pissarra. Potser jo ja intuïa la poesia entre els seus dits.

dijous, 12 de novembre de 2015

[INDECENTS HORES DE LLAMP...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Indecents hores de llamp 
perquè vesses tot el cànter de serpentines, 
llaços, un pixum i unes campanetes 
que torben el goig i el delit apresos. 
Si t'arrosseguen el lleu aquesta nit 
una òbila tota ulls atraurà corruixes 
mentre perds papers, les sabates, 
el senyal d'obrir el cànter d'acords, 
de repartir les corxeres difícils 
i una tossuda volva de neu 
que t'estalvia una besada generosa.

Vicent Berenguer
Guants de macam
Ed. El cingle, 1985
Més sobre l'autor, ací

diumenge, 8 de novembre de 2015

[VAIG QUEDAR ADORMIDA...]

(Imatge pròpia)
Vaig quedar adormida 
quan un sol sense ganes 
feia els dies més curts, 
quan encara els carrers 
no abrigaven la mort 
menuda de les fulles 
i en les cases les portes 
no s'havien tancat, 
quan les primeres gotes 
solcaven les finestres 
amb estries de lluna 
i la nit abraçava  
la pressió dels meus ulls.  
Adormida,  
sense quasi adonar-me'n,  
sense parlar a penes.

Teresa Pascual
Arena
Edicions Alfons el Magnànim, 1992
Més sobre l'autora, ací

dijous, 5 de novembre de 2015

DOGMA DE FE

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Pocs perfums queden entre els dits 
tan obstinats com la nostàlgia 
del cos clivellat, rabejat 
amb la carícia urgent del dia, 
un prec per la immortalitat 
d'un grapat mínim de revenges,
un desafiament als astres, 
una bufetada als crepuscles... 
I en canvi és crit de la nostàlgia, 
una tornada enrere, enlloc, 
una incapacitat, una ànsia 
de revoltar sense esma el temps, 
el desconcert al gest incrèdul 
que queda en ensumar cadàvers.

Manel Marí
Deshàbitat
Editorial 3 i 4, 2004
Més sobre l'autor, ací

dilluns, 2 de novembre de 2015

ENCERTAR EL RUMB

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
L'aire quiet d'aquest matí
de primavera d'hivern
no aida gens ni mica
a fer que dure la treva:
però si com un vell calafat
tries bé l'eina,
fa bon oratge
i ets prou destre,
encara seràs a temps
d'adobar la nau
i emprendre el viatge
que ha de jubilar
el trèmul passat.


Hèctor B. Moret
Antídots
Ed. 3 i 4, 1996
Més sobre l'autor, ací

divendres, 30 d’octubre de 2015

UN DE TANTS EPÍLEGS


Ai, Ninarieddo, te'n recordes, d'aquell somni... 
del qual hem parlat tantes voltes...? 
Jo era al cotxe, i partia sol, amb el seient 
buit al meu costat, i tu corries darrere meu; 
a l'altura de la finestreta encara mig oberta, 
corrent ansiós i obstinat, em cridaves 
amb un punt de plor infantil a la veu: 
«Ei, Pa!, em portes amb tu? em pagues el viatge?» 
Era el viatge de la vida: i només en somnis 
has gosat a descobrir-te i demanar-me alguna cosa. 
Saps ben bé que aquell somni és part de la realitat; 
i no és un Ninetto somiat qui digué aquelles paraules. 
Tant veritat és que quan en parlem et poses roig.

Ahir vespre, a Arezzo, en el silenci de la nit, 
mentre el vigilant tancava amb la cadena el cancell 
a la teua esquena, i tu estaves a punt de desaparéixer, 
amb el teu somriure, fulmini i burleta, m'has dit «Gràcies». 
«Gràcies», Ninè!? És la primera volta que m'ho dius. 
Així que t'hi repenses, i et corregeixes, sense canviar la cara 
(cosa en la qual ets un mestre) bromejant: 
«Gràcies pel passatge». El viatge que tu volies 
que jo et pagara era, repetesc, el viatge de la vida: 
fou en aquell somni d'ara fa quatre anys on vaig decidir 
allò a què el meu equívoc amor per la llibertat era contrari 
Si ara m'agraeixes el passatge... Déu meu, 
mentre tu ets a la garjola, agafe amb por 
l'avió cap a un lloc llunyà. De la nostra vida sóc insaciable, 
perquè una cosa única al món no pot ser mai esgotada.


2 de setembre de 1969
Pier Paolo Pasolini
De Piccoli poemi politici e personali
Sis poemes de Trasumanar e organizzar, Cairell, núm. 1 (1979)

[Traducció de Salvador Jàfer]
[Ací, l'original en italià]
[Més poemes de Pasolini, ací]

dimecres, 28 d’octubre de 2015

NARCOSI

(Imatge pròpia)
   Massa anys, massa dies, massa hores 
t'han calgut a la fi per comprendre    
  els sentiments dels hòmens que riuen i ploren. 
Massa desenganys, colps i venjances   
  per afirmar que el teu país és fruit   
  del temps 
i millorable. Com si de vi de bona collita   
  parlàvem.
  Un sol redó, una lluna plena a les nits   
  d'hivern 
succeixen. Un matí, company, t'ha de  
  sorprendre
la fragor dels ocells lliures.

Pere Bessó
La terra promesa
Ed. Bromera, 1988
Més sobre l'autor, ací i ací

diumenge, 25 d’octubre de 2015

[MATÍ D'INICIS DE CALMA...]

(Imatge pròpia)
Matí d'inicis de calma
per rastrejar el procés dels núvols: 
pedaços de cel que marquen el camí dels vents, 
petjades de boira que responen al joc de l'aigua. 
Contemplo com circulen 
i em sento illa, 
perduts els ulls pels contrastos que l'espai evoca,
horitzons que projecten la distància i el temps.

Joana Bel
El risc de l'aigua i del silenci
Ed. 3 i 4, 1990
Més sobre l'autora, ací i ací

dijous, 22 d’octubre de 2015

LA MEUA POESIA A THE BOOKSMOVIE

Els amics de la pàgina web The Booksmovie dedicada a la poesia nacional i internacional han publicat un vídeo amb la meua lectura de dos poemes del "Llibre de contemplació". Ací podeu gaudir de més poesia dita pels autors.

dimarts, 20 d’octubre de 2015

DÉU COMPANY

(Camp de civada. Imatge presa d'ací)
Jo som el vostre ca que bava, 
el meu clamor és una saliva amarga. 
Des del llim de la terra, la meva veu com un colomí, 
com un colom de mar ferit pels caçadors. 
Les meves mans no han cantat, 
estic a la fosca com un munt de baleigs, 
i la meva memòria cruix com una garba d'aritges. 
Jo no he tret espiga; només herba, Senyor. 
Te cant com un marge ple de escanyarusins. 
Però en la meva soca desficiosa pel banyarriquer, 
de cada aurora, de cada dia, de cada lluna, 
és més alta la flama vibrant del vostre amor, 
que ara és el meu amor, Senyor. 
Les meves malures brillen com a rams fosforescents de civada, 
i és l'amor damunt el meu front com un batall joveníssim. 
I Vós, Senyor, vora els meus ossos incendiats, 
vora la meva carn agra com un pa florit, 
estau com un ca fidel, 
llepant-me aquestes nafres que, amb la seva claror, 
canten la misericòrdia de la vostra saliva.
Blai Bonet
Cant espiritual (dins Arbre de flames)
Institut d'estudis Baleàrics, 1991
Més sobre l'autor, ací