EMPREMTES

La poesia vol ser, bàsicament, intuïtiva. JOSEP MIR

dijous, 31 de juliol del 2014

REXIU ALS ULLS

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Espera't
que m'emporte
la mar a glopades
i closques i peixos.

T'espere
vora la sort
-aspra la pell-
amb un rexiu als ulls.

(nota de l'autora: rexiu: vent marí carregat de salnitre)


Trinitat Garcia i Sebastià

Fes-me paraules

 Ed. Derzet i Dagó, 1992 


diumenge, 27 de juliol del 2014

AL CAIRE DE LA NIT

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Al caire de la nit
hi ha silencis greus
que comporten crits
apagats dins gorges
eixutes.

Cap deliri no hi és
present. No res sinó
la fosca

Montserrat Abelló
L'arrel de l'aigua
Edicions de la Guerra, 1995
Més sobre l'autora, ací.

dissabte, 26 de juliol del 2014

VERS SOLT (XII)

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Soyons bons pour les mots:
ils n'ont pas droit à la retraite.

ALAIN BOSQUET

(Siguem bons per als mots: no tenen dret a la jubilació.)
Trad. Imma Sarduc

dimecres, 23 de juliol del 2014

REREMÓN

(Imatge no identificada presa de la xarxa retocada per mi)
Més enllà del desig i la seva llum maldestre, 
més enllà del riure, a l'altra banda 
d'aquest instant sense temps o la nostàlgia, 
lluny de la raó, de la bogeria, 
més enllà de mi mateix, de la vida, 
tan inútil, tan vella coneguda, 
més enllà d'aquests somnis, d'aquesta mort: 
rere l'ombra en flames dels teus ulls.

Abelardo Linares
Espejos [1986-1991]
Pre-textos, 1992

Més sobre l'autor, ací.

Traducció del castellà feta par mi. L'original, ací.

diumenge, 20 de juliol del 2014

PENSAMENTS PINTATS (XXIX)

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
La vida és tan immensa com el mar però sovint vivim en illes desertes.



dijous, 17 de juliol del 2014

DIES IRAE

El 1998, Manel Garcia i Grau va publicar el llibre "La ciutat de la ira" en l'editorial 7 i mig, poesia. El poemari és un crit punyent sobre la guerra en Sarajevo, una elegia sobre la destrucció d'una ciutat. Dins es troba el poema Dies irae que Manel dedica a quatre infants que van morir a causa d'un obús mentre jugaven al pati d'una escola. Tristament la similitud amb la mort de quatre xiquets que jugaven en la platja de Gaza és evident. I és que no hi ha guerres: és la mateixa maleïda guerra que es repeteix contínuament.


                                                           Un sol negre, negra
                                                           la llàgrima, negres els ulls 
                                                           del solatge de la mort.
                                                                           Ramon GUILLEM

La cendra ha cobert de sang els camps de roselles i lilàs. 
La Parca, sapigueu-ho, té ulls de falcó, 
és la seua una ombra furtiva i esquerpa, 
una sima desitjosa de foscúria, un voltor amb urpes vermelles, 
un verm infecte, un èxode de tenebra blavissa 
on dorm i nia la melsa més atònita de la quimera. 
Els carrers han tornat a escoltar el plor del món, 
el nom infame de totes les guerres, 
la indignitat dels llavis fets silenci, 
el miratge d'un crepuscle bastit intensament
                                              per la basarda. 
I la cendra ha tornat a cobrir els parpells 
d'un cant fet d'un vent humit, d'un parrac d'absències, 
d'una veu de solituds, d'una geniva on l'únic habitacle 
és un escull reblert de perplexitats i cadenes. 
La Parca, recordeu-ho, té ulls de cuc llastimós, 
d'escorpí alat, de serp llefiscosa i traïdora. 
Ara l'alba ha esdevingut més fosca,
més tacada i més inútil i més mesella i més bagassa
                               i més oblidada. 
Mentrestant, al carrer una taca de sang 
esdevé el territori on habita i viu
              -oh Teseu, oh Antígona, oh Polínices!-
tota la sinuosa i orba paradoxa del món entre els dies de la ira.

Manel Garcia Grau
La ciutat de la ira
7 i mig, poesia, 1998


Més sobre l'autor, ací.

dilluns, 14 de juliol del 2014

ELS TRES ETERNS

(Fotograma  de la pel·lícula The World, the Flesh and the Devil, 1959, distorsionat per mi)
Hi ha dos hòmens en el món 
que creuen ferms el meu camí;
l'un és aquell qui jo estime,
l'altre, qui m'estima a mi.

L'un és un somni nocturn
que rau en el meu fosc esperit,
l'altre és a la porta del meu cor,
mai no el deixe entrar-hi dins.

L'un em donà un vernal alè
de goig, que s'esvaí de seguida,
l'altres em donà tota sa vida
i mai ni una hora en rebé.

L'un brama en el cant de la sang,
on l'amor és pur i lliure,
l'altre és un amb el trist dia
en què s'ofeguen els somnis.

Tota dona és enmig d'ambdós,
enamorada, amada i pura -
pot ser que cada cent anys un colp
junts es fonguen en un.

Traducció d'Anne Marie Dinesen i Encarna Sant-Celoni i Verger.


Tove Ditlevsen
(Poemes d'amor) Poemes 
Edicions Alfons el Magnànim, 1994

Més sobre l'autora, ací.

dijous, 10 de juliol del 2014

PASSEJAVA LA MEUA SOLEDAT...

(Imatge pròpia)
Passejava la meua soledat sense tu
pels carrers i els jardins, t'escrivia aquests versos,
el teu nom als diaris, ara que ja no hi eres
i volia el temps tot per a viure'l amb tu.
I m'omplia l'orgull d'haver-te estimat tant,
i, amb tu, tantes més coses: la joventut, la vida,
els trens a mitja nit, cossos d'agost i nard.
Vaig sentir quant cert era: per a saber d'amor,
per a poder aprendre'l, s'ha d'haver estat sol
i s'ha d'haver tastat un mateix amor sempre
en cent diferents cossos. Així vaig encetar
escrits vius plens de noms, les obres del meu temps,
un temps on estimar fou fonament i centre,
temps jove que tancava l'amor que m'oferires.

Gaspar Jaén i Urban
Fragments
Eliseu Climent, editor; 1991
Més sobre l'autor, ací.

diumenge, 6 de juliol del 2014

DEURE I HAVER

(Grafit de Firenze. Imatge pròpia, retallada)
No res em dónes, no dónes res
tu que m'escoltes. La sang
de les guerres s'ha eixugat,
el menyspreu és un desig pur
i no provoca un gest
d'un pensament humà,
lluny de l'hora de la pietat.
Deure i haver. En la meua veu
hi ha almenys un signe
de geometria viva,
en la teua, una closca
morta amb laments fúnebres.

(Traducció de Josep Ballester)

Salvatore Quasimodo
Deure i haver
Edicions Alfons El Magnànim, 1992

Més sobre l'autor, ací.

DARE E AVERE / Nulla mi dài, non dài nulla / tu che mi ascolti. II sangue / delle guerre s'è asciugato, / il disprezzo è un desiderio puro / e non provoca un gesto / da un pensiero umano, / fuori dall'ora della pietà. / Dare e avere. Nella mia voce / c'è almeno un segno di geometria viva, / nella tua, una conchiglia / morta con lamenti funebri.

dimecres, 2 de juliol del 2014

AMOR PRIMIGENI

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Sal oberta i, en reble, cel obert!
Deixar senyal de sal on l'ona manqui 
que m'assaoni llengua, nas i orelles!
               Maria Mercè MARÇAL

Menuda i nua, en la mar  
refulgent com un Sorolla.  
Gaudint del llevant,  
del batec de la vida. 

Vorege amb les ones 
Joguinejant perquè no arriben  
a mullar-me els peus. 
I fluctue una i una altra vegada, 
com un petit desafiament. 

Ara hi arribes tu. 
Ocupes fins i tot 
aquest màgic racó 
de la meua existència. 

Ambdós juguem, 
trepitjant la sorra rellent, 
rabejant els peus 
i ja amant-nos, 
amb una puresa 
a la qual mai retornarem.

Laura García i Andreu
Màtria
Ed. Germania, 2013