EMPREMTES

La poesia és el mitjà més eficaç per moure els cors. PO CHU YI (772-846)

dimecres, 31 d’agost de 2011

PENSAMENTS PINTATS (III)

(Imatge de “El silenci abans de Bach” de Pere Portabella)
Quan un piano cau
i està a dos metres
de l’aigua de la mar
és quan me n’adone
de la simplicitat de la vida.
(Nota: el poema no ha estat escrit inspirat en la imatge, curiosament després vaig trobar aquesta imatge que tan bé s'ajustava al poema) 

diumenge, 28 d’agost de 2011

VERS SOLT (IV)

De nou deixe un vers solt per a que imagineu la resta del poema (si és que no el coneixeu) titulat GEORGE GROSZ  del poeta valencià Marc Granell.
(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Hi ha vesprades que sonen com revòlvers [...]
 Ací podeu trobar el poema complet així com una versió cantada per Feliu Ventura.

dijous, 25 d’agost de 2011

CATORZE DE JUNHO


(Videopoema fet per mi a partir d'imatges pròpies i preses d'internet. La veu és de José Saramago que recita el seu poema en castellà; forma part del disc En esta esquina del tiempo de Luís Pastor)

Cerremos esta porta.
Devagar, devagar, as roupas caiam
Como de si mesmos se despiam deuses,
E nós o somos, por tão humanos sermos.
E quanto nos foi dado: nada.
Não digamos palavras, suspiremos apenas
Porque o tempo nos olha.
Alguém terá criado antes de ti o sol,
E a lua, e o cometa, o negro espaço,
As estrelas infinitas.
Se juntos, que faremos?
O mundo seja,
Como um barco no mar, ou pão na mesa,
Ou rumoroso leito.
Não se afastou o tempo. Assiste e quer.
E já pergunta o seu olhar agudo
À primeira palavra que dizemos:
Tudo.
CATOZE DE JUNY

Tanquem aquesta porta.
Lentes, lentament, que caiguen les nostres robes
Com de sí mateixos es desnuarien déus.
I nosaltres el som, encara que humans.
Res ens ha estat donat.
No parlem doncs, només sospirem
Perquè el temps ens mira.
Algú  haurà creat abans de tu el sol,
I la lluna, i el cometa, l’espai negre,
Les estrelles infinites.
Ara junts, què farem? Siga el món
Com vaixell al mar, o pa a taula,
O el remorós llit.
No s’allunyà el temps, no se’n va anar. Assisteix i vol.
La seua mirada aguda ja era una pregunta
A la primera paraula que diem:
Tot.
José Saramago
Poesía completa
Alfaguara
(Traducció meua a partir de l'original i de la traducció al castellà de Ángel Campos Pámpano)

dilluns, 22 d’agost de 2011

100 ANYS DE VALOR

Homenatge en xarxa a Enric Valor

En la feréstega nit 
dels llops de la paraula,
una figura elegant,
vestit amb barret
camina amb valor
darrere  de la recuperació
de la llengua.

divendres, 19 d’agost de 2011

RÈQUIEM

Manuel del Río, natural
de España, ha fallecido el sábado
once de mayo, a consecuencia
de un accidente. Su cadáver
está tendido en D′Agostino
Funeral Home. Haskell. New Jersey.
Se dirá una misa cantada
a las nueve treinta, en St. Francis.

Es una historia que comienza
con sol y piedra, y que termina
sobre una mesa, en D′Agostino,
con flores y cirios eléctricos.
Es una historia que comienza
en una orilla del Atlántico.
Continúa en un camarote
de tercera, sobre las olas
-sobre las nubes- de las tierras
sumergidas ante Platón.
Halla en América su término
con una grúa y una clínica,
con una esquela y una misa
cantada, en la iglesia St. Francis.

Al fin y al cabo, cualquier sitio
da lo mismo para morir:
el que se aroma de romero,
el tallado en piedra, o en nieve,
el empapado de petróleo.
Da lo mismo que un cuerpo se haga
piedra, petróleo, nieve, aroma.
Lo doloroso no es morir
acá o allá...

Requiem aeternam,
Manuel del Río. Sobre el mármol
en D′Agostino, pastan toros
de España, Manuel, y las flores
(funeral de segunda, caja
que huele a abetos del invierno),
cuarenta dólares. Y han puesto
unas flores artificiales
entre las otras que arrancaron
al jardín...
Liberame domine
de morte aeterna
... Cuando mueran
James o Jacob verán las flores
que pagaron Giulio o Manuel...

Ahora descienden a tus cumbres
garras de águila. Dies irae.
Lo doloroso no es morir
Dies illa acá o allá,
sino sin gloria...
Tus abuelos
fecundaron la tierra toda,
la empapaban de la aventura.
Cuando caía un español
se mutilaba el universo.
Los velaban no en D′Agostino
Funeral Home, sino entre hogueras,
entre caballos y armas. Héroes
para siempre. Estatuas de rostro
borrado. Vestidos aún
sus colores de papagayo,
de poder y fantasía.

El no ha caído así. No ha muerto
por ninguna locura hermosa.
(Hace mucho que el español
muere de anónimo y cordura,
o en locuras desgarradoras
entre hermanos: cuando acuchilla
pellejos de vino, derrama
sangre fraterna). Vino un día
porque su tierra es pobre. El mundo
Liberame Domine es patria.
Y ha muerto. No fundó ciudades.
No dió su nombre a un mar. No hizo
más que morir por diecisiete
dólares (él los pensaría
en pesetas). Requiem aeternam.
Y en D′Agostino lo visitan
los polacos, los irlandeses,
los españoles, los que mueren
en el week-end.

Requiem aeternam.
Definitivamente todo
ha terminado. Su cadáver
está tendido en D′Agostino
Funeral Home. Haskell. New Jersey.
Se dirá una misa cantada
por su alma.

Me he limitado
a reflejar aquí una esquela
de un periódico de New York.
Objetivamente, sin vuelo
en el verso. Objetivamente.
Un español como millones
de españoles. No he dicho a nadie
que estuve a punto de llorar.


JOSÉ HIERRO
de Cuanto sé de mi.

diumenge, 14 d’agost de 2011

FRESCA


(Fotomuntatge fet a partir d'imatges pròpies)
 Poema tret del blog de Carles Mulet, NAUSICA.

dimecres, 10 d’agost de 2011

A FREC DEL DESAMOR

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
L’amor es pot suplicar, comprar, rebre com a obsequi, trobar al carrer, però no es pot robar!
Siddharta,
Hermann Hesse
He abraçat la teua mirada amb els meus silencis,
enyore els teus ulls en què mai he viscut.

He reclamat a trenc d’alba instants eterns impossibles,
recull ombres nues, argentades d’infinit.

He pagat a preu d’or els desigs de la foscor del desamor,
m’arrossegue nu per camins nus pintats d’inessències.

He obtingut amors d’absència viva en carrers deserts:
esguitons de somnis, panteixos de lluminàries esparses.

He intentat robar l’ombra mínima del teu amor llogat
però només he viscut les primícies salvatges de la mort.

diumenge, 7 d’agost de 2011

L'HORT DE LA INFANTESA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Letargia verda:
la memòria reviu,
cua de sargantana.

Pere Bessó
Llibre dels haikus, 2009
(Poema tret del blog de l'autor Poètica compartida)

divendres, 5 d’agost de 2011

L'HEURA

 
(Imatge pròpia)

En els ferros del balcó,
l'heura.
A les mans i en el record,
al mocador dels adéus,
l'heura.
Per dins la casa barrada,
al tapís, al guarda-roba,
a les tasses de cafè,
l'heura.
L'heura dins els ulls dels morts,
dins les llàgrimes dels morts,
estrenyent cada paraula,
florint per cada paraula.
L'heura, sempre l'heura
sobreeixint la paret, l'amor, el somni,
empaitant-me, assolint-me, ofengant-me,
l'heura. 
Josep Maria Llompart
Tria personal (1961-1992)
Edicions de la Guerra, 1993

dimecres, 3 d’agost de 2011

PENSAMENTS PINTATS (II)

(Imatge no identificada
 presa de la xarxa)




M’he despertat
amb un poema
a la boca.
Té sabor agre:
la mala digestió
de les pesades paraules
de la nit anterior.