EMPREMTES

Un poema és l'espai insubstiuïble de les coses. RAMON RAMON

dimecres, 21 de febrer de 2018

EL FUTUR A L'AGENDA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
EL FUTUR A L'AGENDA

Penjo el telèfon
i la teva veu encara juga amb la meva orella.
Que no se’ns acabin les nits,
omplim de demàs el futur immediat de les agendes.
No deixem un sol espai buit,
en blanc,
que no parli de nosaltres.
Mentre ens quedi alè
per pronunciar-nos les ganes de més,
ens citarem a cegues per celebrar aquesta fam
d’abraçar-nos el cos inquiet
rere el color vermell viu de festius i diumenges.

Anna Garcia Garay
Assassins de margarides.
 Viena edicions, 2011
Més sobre l'autora, ací i ací

diumenge, 18 de febrer de 2018

ENAMORAMENT I

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
ENAMORAMENT I

Per les venes del teu cel estampat
ha nascut una nova estrella que s’arronsa
i s’estreny bombejant sang
d’intercanvi. Pots beure-te’n les llums
abans que et desfigurin els mossecs
a galta i galta, i anar baixant
pels tubs
avall fins a l’estómac
on resoldre la líquida dispersió,
la diferència de dos sexes
que s’acoblen.

Maria Isern Ordeig
Sostre de carn
Labreu, El Buc, Cafè Central i Adia, 2017
Més sobre l'autora, ací

dijous, 15 de febrer de 2018

BRISA

(Imatge pròpia)
BRISA


Aquesta immensitat de cel i aigua
que tenyeix de blau el paisatge.
Replecs de mar, delicadíssims,
matinada de platja,
balandregen les ones al compàs del record.

Camine entre brises de sol i sorra,
una vela blanca s’estremeix a l’horitzó.

Només sóc uns ulls que observen l’univers.
No sé què hi faig en aquest indret,
no sé on em porten els meus passos.

La veu s’enfila en un crit ferit de gavina,
no entenc el món que m’envolta
i em commou no entendre’l.

La mar, tanmateix, continua la seua remor.
Els ulls se m’omplin de sal,
com aquestes paraules, quasi res
essencial depèn de nosaltres,
la carícia d’aigua tèbia o freda succeeix al pas.

Maria Carmen Arnau i Orts
En el decréixer de la pluja
Cossetània Edicions (Quaderns de la font del cargol), 2017
Més sobre l'autora, ací i ací

dilluns, 12 de febrer de 2018

POEMA AMB DATA (CI): MADRID 2009

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
MADRID 2009

Hace años, una sombra con una capucha
y una metralleta en la mano.
Hoy, doce de febrero de 2009
entre leer un viejo libro, muy viejo,
aquel titulado de Nueva York,
y esperar a que un poeta descubra
en la puerta oscura del infinito
sus ojos clavados con alfileres.
Entre el silencio hipócrita
de una ciudad que lo ha engullido todo,
y la sombra sigilosa de una cabeza
acribillada a balazos, la paz
habita desde la luz y las alturas
como una lengua de silencio,
que habla de tantos nombres
en el fondo del infierno.

----

MADRID 2009

Fa anys, una ombra amb una caputxa
i una metralleta a la mà.
Hui, dotze de febrer de 2009
entre llegir un vell llibre, molt vell,
aquell titulat de Nova York,
i esperar que un poeta descobrisca
a la porta fosca de l'infinit
els seus ulls clavats amb agulles.
Entre el silenci hipòcrita
d'una ciutat que ho ha engolit tot,
i l'ombra sigil·losa d'un cap
cosit a trets, la pau
habita des de la llum i les altures
com una llengua de silenci,
que parla de tants noms
en el fons de l'infern.

Kepa Murua
Un lugar por nosotros
Edicions Brosquil, 2006
Més sobre l'autor, ací

divendres, 9 de febrer de 2018

DONA CACTUS

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
DONA CACTUS
Diàleg amb Pau Romeu

Des de la cerimònia natural
de la sang delicada
que regalima punxes de pell
nasc
a la profunditat
de flors invisibles.
Begonya Pozo
Sense Treva
AdiA Edicions, 2016
Més sobre l’autora, ací

dimarts, 6 de febrer de 2018

SIMFONIA PER A UN ESTAT DE COMA

(Fotomuntatge fet per mi)
[...]
"El primer jorn, lluna plena al jardí:
poma d'edèn, com un amor que grana,
damunt l'atzar caigué la idea humana:
la llibertat pesà sobre el destí.

El segon jorn, un fal·lus s'erigí:
l'art d'estimar fou corromput en gana,
eclipsi avar va enfosquir la setmana
i un llum de gas s'encengué al polvorí.

El tercer jorn, la guerra ja era freda,
la pols dels tancs ja s'hi veia de lluny,
d'un caçador l'escopeta retruny,
i en el quart jorn es va aixecar la veda:

franctiradors ocupen l’albereda,
fantasma brut, va rondant el lladruny,
sobre un taüt se senten cops de puny,
udola un llop, ciutat en toc de queda.

Queda Casals, trem el violoncel
com un pollet després de la massacre.
La nit del putsch, ¿quin nadó va ser sacre
si cap rei mag no seguí cap estel?

Gossos i gats havien begut fel:
per expulsar un excrement tan acre,
el cinquè jorn, miracle o simulacre,
apareguí damunt un gratacel.

Com un botxí malcarat al patíbul
em va mirar la irada multitud;
els sacerdots van dir que estava brut
i en processó brandaren el turíbul.

¿Qui em va parir en un llit de prostíbul,
avortament d'un paradís perdut?
¿Qui compra els cors, qui paga amb joventut,
qui és la madam que trafica al vestíbul?

Féreu l'infern, on no arribaven trens,
en els meus forns no es va cremar ni un pària:
els condemnats us fèieu la cesària,
dels fills bastards en negàveu els gens.

Tots els camins es van omplir de nens
agonitzant de sida o de malària.
I el sisè jorn la Llei fou necessària:
o el bosc cremat o la selva amb consens.

Però la Llei no enterra l'extermini,
ni l'alto el foc para els peus al colon:
'mesura sóc, doncs puc menjar-me el món,
sense horitzó, tot és del meu domini.’

I el setè jorn, mutant-me el grup sanguini,
purificat, de mi féreu un clon:
‘Déu hem creat i no ens preguntem d'on,
Déu serà amor, la llum a llarg termini.’
[...]
Ramon Ramon
Simfonia per a un estat de coma
Perifèric Edicions, 2011
Més sobre l'autor, ací

dissabte, 3 de febrer de 2018

ÈPICA PER A UNA CIUTAT

Aquest poema és la meua col·laboració en el llibre "Entre la pedra i el ferro" promogut per l'ajuntament de Sagunt dins de les activitats de la presentació de la candidatura de la ciutat a Patrimoni de la Humanitat. Edició a cura d'Antoni Gómez i Vicent Penya.


(Imatge presa d'ací)
ÈPICA PER A UNA CIUTAT


Eminet excelso consurgens colle Sagunthos
SILII ITALICI “De Bello Punico”

Mantín ferma la daga incorruptible
en el puny de la teua descendència.
ANTONI FERRER


Seràs ferro, ara pedra.
Quiet, però, el temps que tot ho venç ens ve perdurable
i de gosar travessar-lo, trobarem la pedra
on el rostre de tots els rostres arcans
se’ns presenta dignament inconsútil sota l’ombra dels invasors.
Arse assajada; les espases alçades; Hanníbal i Escipió, quasi desnonats;
la iniqua batussa, exhumada als llibres d’història;
les cítares encara ressonen: arpegis i compassos;
ressonen encara els timbals: ritmes, i domassos als balcons.
Oh glòria fugissera, oh derrota victoriosa!
El dolor traspua la càvea del teatre no nat,
la ràbia encara alimenta màscares invisibles a l’orquestra i al prosceni.
I en anamnesi tornaran vestigis d’homes i segles:
la noble persistència de l’ésser brostant entre la boira.

*

El teu nom, d’antic, esdevé modern:
sempre a sota d’una muralla hi ha una altra muralla.
L’esplendor d’allò que un dia fou, despulls i runes, ara, inviten a nova vida.
Sobre les terres de l’oblit naix la ciutat que ja ha nascut.
Morbyter. I tenim memòria de terres fecundes,
d’horts de joia i abundància, d’aljubs inesgotables...
Ressona el temps insepult en el marbre de palaus i mesquites;
ja riu la terra feta llum i mare de benaurança.
Presonera del temps, però, t’arriben cristianes lluites i sagrades hostilitats.
Muri veteres. Ja, desvestida de gaubança, t’amortallen,
i de ser font i mar ―ara ermàs i dissemblança―
et bescanvien sol i lluna per set i miratge.

*

Trenta-un dies de setge, al trenta-dos,
canons, morters i obusos francesos matinaren;
entre garrofers, oliveres i moreres, impacient sang vessada
conformà un silenci etern d’alabastre negre.
El teu nom, de nou, esdevé antic: vestigis d’homes bons retornaren.
Però també ressona encara humana cendra indigna d’un general
que amb ignominiosa tramoia anihilà dignes somnis de mans obertes.

*

Seràs pedra, ara ferro, ara acer coronat.
Viva memòria de ferida insurgent, de reconversió i desmantellament,
de lluita empresonada dins el crit de la pedra, dins l’acer,
i de foguera irada en la incandescència dels anys.

*

Resplendirà sobre merlets i murades, el temps.
Que ara el temps, de present, se’ns fa bocins d’història;
que ara la teua faç, de serena, se’ns fa signe de sacrifici.
I amb el ressò de les hores estimbades,
oh Arse!, oh Saguntum!, oh Morvedre!,
esdevindràs lloc on habita el temps immortal,
el temps que tot ho venç; el temps que ens ve, ara, perdurable.

Jesús Giron Araque
 Entre la pedra i el ferro (Poetes pel patrimoni de Sagunt)
Onada Edicions, 2017

dimecres, 31 de gener de 2018

HA MORT EL POETA

Ha mort el poeta, han mort milers de versos. D.E.P. Manel Marí.
(imatge no identificada presa d ela xarxa)
DOGMA DE FE


Pocs perfums queden entre els dits 
tan obstinats com la nostàlgia 
del cos clivellat, rabejat 
amb la carícia urgent del dia, 
un prec per la immortalitat 
d'un grapat mínim de revenges,
un desafiament als astres, 
una bufetada als crepuscles... 
I en canvi és crit de la nostàlgia, 
una tornada enrere, enlloc, 
una incapacitat, una ànsia 
de revoltar sense esma el temps, 
el desconcert al gest incrèdul

que queda en ensumar cadàvers.

Manel Marí
Deshàbitat
Editorial 3 i 4, 2004
Més sobre l'autor, ací

diumenge, 28 de gener de 2018

[PER VENIR DEL NO-RES...]

(Detall de la pintura L'ascensió a l’Empirean, part del tríptic Visions del més enllà, Hieronymus Bosch, Palau Ducal, Venècia)
per venir del no-res potser ja hauríem
d’haver arribat a casa.
són lents els dies breus.
d’un sexe miserable,
la joventut ha estat un temps de febre,
la maduresa un repte.
captius dels que trepitgen
un sòl de dogmes,
sopar de gana, el nostre.
serem nosaltres els culpables únics
d’haver estat dòcils?
som ventres de pobresa.
buscàvem lletres noves
al nostre sil·labari.
hi eren?
avui sabem que hi eren,
no vam saber trobar-les.
Francesc Garriga Barata
Swings
La Breu Edicons, 2015
Més sobre l'autor, ací i ací

dijous, 25 de gener de 2018

[NO HAURIA D'ACOMIADAR-TE ENCARA]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
No hauria d’acomiadar-te encara. Però m’hi obliga aquesta fotografia teua que m’acabo de trobar i que us van fer, a tu i a la mamà, fa encara massa pocs anys. Tots dos sabem que ja no ets el mateix. Jo tampoc no ho sóc. En res ens pareixem a aquells que havíem estat. Sé que no podràs evitar oblidar-me d’aquí a pocs minuts. 
Si vols, faig com tu, d’ara endavant. Jo també t’oblido i et tornaré a recordar, a partir d’aquest mateix instant. Seràs per a mi el que jo sóc per a tu, una mirada, un somriure, un fragment d’un record precís i viu, ben allunyat en el temps. Ara per a mi ets una paraula, la més precisa, la més preciosa, que vacil·lo en pronunciar només esborrant-la: pare meu.

Joan-Elies Adell
Escandall
Ed. Meteora, 2014
Més sobre l'autor, ací