EMPREMTES

Un poema és l'espai insubstiuïble de les coses. RAMON RAMON

dilluns, 15 de gener de 2018

CELOBERT

(imatge no identificada presa de la xarxa)
CELOBERT

Surto a fumar 
i el celobert vomita llum de lluna. 
M’agrada la ciutat allà on es mostra 
oberta i palpitant 
i és com l’anatomia d’una bèstia. 
M’agrada en els racons 
farcits d’enigmes diminuts i fràgils, 
murs esquerdats, 
desguassos que gemeguen, 
confluint 
en una canonada d’uralita 
i finestres petites que il·luminen 
no sé quines estampes quotidianes. 
M’agrada aquest indret,
aquest retaule, 
aquest mirall trencat on les persones 
tornen a ser, senzillament, persones 
i la vida batega, 
es manifesta,
estima, sua, necessita i caga.

Ricard Desola Mediavilla
Casa per casa
Pagès Editors, 2016
Més sobre l'autor, ací

divendres, 12 de gener de 2018

POEMA AMB DATA (C): CELEBRACIÓN

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
CELEBRACIÓN

  Celebro yo mi vida, estas mañanas rituales
en que, con una transparencia inexpresiva,
me considero como lo que soy, un capital biológico —ya
   no desbordante—,
un silencio repleto de sensaciones, una única sensación:
     yo mismo.
Alto me siento, y rico, pero sin transcendencias,
con la riqueza inútil de uno mismo,
como inútiles, al fin y al cabo, son los hombres y el universo.
Lo mejor de mi vida, quizá lo único de mi vida,
reside en estos momentos, valiosos tan sólo para mí
y que habrán de perderse para siempre en sus resultados,
estos momentos en los que en la cumbre
contemplo el panorama con perspectiva:
más aún que mi propia carrera personal, el sentido del todo,
el sabor de los posos del mundo,
el rumor que significa su presencia, pero también su
     temporalidad y su caos, 
el color engañoso y brillante del azul, las apariencias.
Y es notable; apenas significan gran cosa los momentos de placer 
que tan insistentes celebran otros poetas, aunque los he vivido. 
Aquí, en la cumbre, en mi pequeña cumbre —y no hay otra 
posible—, el universo sabe a mucho, 
pero no es a placer o a dolor, precisamente. 
El mundo es densidad, 
es algo más que no comprendes pero que presientes, 
a cuya sombra placer y dolor, eternidad y tiempo, son una
    misma cosa,
una referencia donde las palabras resuenan con entonación,
     vacías de sentido,
pronunciadas por una fiebre incomprensible, pero bien orientada,
orientada hacia lo último, ancho y definitivo.

   Pero yo me digo simplemente: la vida.
Y lo digo en voz baja. Y ni lo digo siquiera, lo musito,
inmóvil, una vez más, sobre el sofá de la meditación,
donde todas las mañanas me siento a considerar mi existencia,
     mis poemas —¿quién, si no?, servirme en esta hora es su
    único sentido—,
a levantar mi copa por el pequeño capital biológico que he
     sido y aún soy,
a reflexionar, a concentrarme, a saborearme en nada concreto,
a enterarme de que he vivido, y aún vivo, en una palabra. 
¿Cuántos pueden permanecer en la cresta de la ola sin ningún
     beneficio, 
con las manos vacías, 
sintiendo en la desnudez de la piel su alta futilidad, 
como altas son las espumas de los mundos y de los tiempos? 
Hoy es doce de enero de no sé bien qué año 
y he llegado a la siguiente conclusión: 
no esperes de la vida tiempos mejores, 
aposéntate bien en ella y saboréala, es decir, posesiónate bien
     del día, 
siéntate aquí y medita. Esta es tu plenitud, 
esta celebración en solitario de ti mismo, de tus horas contadas
     y de tus versos.


César Simón
Extravío
Ediciones Hiperión, S. L., 1991
Més sobre l'autor, ací i ací

dimarts, 9 de gener de 2018

NU

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
NU

La pell és la primera consciència.

La pell dels altres en contacte
amb la pròpia pell és el que activa 
el nostre interès pel llenguatge. 

Els pocs éssers que estimem
són estimats, sobretot, amb paraules.
Però només la pell els en dóna la certesa.

Eva Baltasar
Neutre
Ed. Bromera, 2017
Més sobre l'autora, ací

divendres, 5 de gener de 2018

VAS, PARTITURA I VERS

(Aquil·les i Ajax jugant)
VAS, PARTITURA I VERS

«Orbat al món, m'atenc a l'harmonia.»
                         Antoni Ferrer

Hem recercat la sanefa dels mots
i el mite executat en la ceràmica;
desencriptarem els motius del vas,
arrelats en imatges ancestrals:

Hem sabut que fórem Tàntals negats
en l’estany dels desitjos fets boirina
i carregàrem el plany dels estels
com l'etern arrossegament de Sísif

Romandran les esperances diürnes
enllà de l'avern, enllà de la vetla,
enllà de les obagues de l’albada...

Així com els tempos i les cadències
bressen partitures de laberints,
revestiran els mots l’esclat del món.

Joan Castellano
Dins de Els Déus no abandonen Antoni (Homenatge a Antoni Ferrer)
Onada Edicions, 2015
Més sobre l'autor, acíací 

dimarts, 2 de gener de 2018

GABRIEL

 (Anton Raphael Mengs - Anunciació)
GABRIEL

                 No hay mensaje, hay mensajeros y eso es el mensaje,
                  así como el amor es el que ama.
                                  
JULIO CORTÀZAR, Rayuela

Sempre algú ha d'anar per davant. L'emissari sap que ningú no l'entendrà. Fa servir un alfabet de signes deshabitats. Un llenguatge inclement. Porta aigua però la set encara no té boques. Pol·len de lliris quan no hi ha lliris. Si escriu, la seua és una cal·ligrafia sense traç. Quin portent voldria predir? Quina catàstrofe ha vingut a anunciar? A tu ho pregunte, òvul intacte: quin missatge hauria de concebre?

Ara és de nit. Una mà, com una ala, il·lumina el fons daurat sobre la fusta. Interpreta el so del vent, aquest fonema, la tremolor de les cordes vocals. Ressegueix la línia tènue de la vara, trencadissa. Del carrer arriba el so d'un corn. Trenc d'alba. Frontera del temps. El pintor ratlla apressadament. Ja vénen a matar el missatger.

 Josep Maria Balbastre
Iconòstasi
Edicions Bromera, 2017
Més sobre l'autor, ací i ací

dilluns, 1 de gener de 2018

BON ANY!


diumenge, 31 de desembre de 2017

POEMA AMB DATA: POEMA PER A LA NIT DE CAP D'ANY


(Imatge no identificada presa de la xarxa)
POEMA PER A LA NIT DE CAP D'ANY
(Bolonya, 31-XII-2013)

Ho enyorarem tot, la casa i la intempèrie,
haver-se quedat o haver deixat enrere,
la rauxa de l'ocell que migra mar endins,
el seny del gos que no té horitzó, que espera al llindar
i no sap eixir dels pocs carrers on pixa.
Enyorarem les nits d'eufòria, la música en penombra que s'albira
a cavall d'un somni,
i també les marxes fúnebres en lluminós migdia, lentes,
darrere un taüt dolç.
Clavarem, a martellades, un any vell a la creu
i a l'alba el desclavarem, li rentarem les ferides
i amb el nostre cor, sudari d'esperances,
l'embolcallarem per enyorar-lo sempre.
I de l'any nou enyorarem que viurà d'enyorança.
Enyorarem la solitud quan és un cérvol
perdut a la muntanya de l'amor,
i enyorarem l'amor quan és un infant
que es perd a la platja i no coneix ningú.
I quan per fi el desig es calme entre crepuscles sense aus
enyorarem l'orgasme com una àguila.
I quan per l'ànima puga nadar en el mar
perquè ja té el ventre dur com una quilla
enyorarem el dolor de la regla.
Així com la guerra enyora la pau, que és un arbre vinclant-se,
enyorarem amb les branques plenes de nius.
I correrem cap a casa després d'un dia xafogós
com qui es posa a cobert d'un ruixat.
Llavors ens desvestirem, ens estirarem al llit,
i quan el son ens puge càlid des dels peus, glop a glop
com la llet als pits de la partera,
notarem que del cap ens baixa el fred, gola avall
com un glaçó que no podem engolir.
I confusos com un gas inert no sabrem si obrir els ulls
per veure-ho tot
o si tancar-los més fort per somiar-ho tot. I tant farà.
Perquè ja sabrem que som en un nínxol o en un gerro o en un vent,
que la llum és un miratge, que la fosca n'és l'espill.
I no és que aleshores enyorarem haver viscut
sinó que la Mort, com els remolins de sorra en el desert,
enyorarà la verdor d'un hort humil
que volgué ser paradís.

 Ramon Ramon
Els temps interromputs 
Edicions del Buc, 2016
Més sobre l'autor, ací

dijous, 28 de desembre de 2017

[AQUEST CHAPLIN DE DRAP...]

(Imatge presa d'ací)

Aquest Chaplin de drap sobre el prestatge
ha presidit la lenta cerimònia,
les nits desllorigades com els membres
d'un home, d'un país, d'una vedella,
el party inacabable dels veïns
de dalt, el patinatge artístic de la
por, precís fins a l'última dendrita,
cal·ligrafia fina en el cervell
com fum melodiós de cigarreta.
I som els habitants dels llibres tristos,
pels camins del paper processionàries
de nit tacada per la lluna immòbil,
formigues de l'engruna i la distància
per cambra d'argent viu, entotsolats
com déus de plom al si d'una peixera,
com budes en bombolles de xampany
—un xampany dringuejant al bell matí
per a la gargamella assedegada
del Chaplin cor de drap i rulls de feltre
que es fregarà els bigotis en sentir
al celler els bocois escumejants
de l'alba. Aquest, aquest Chaplin de drap.

Vicent Salvador
Mercat de la sal
Editorial 3 i 4, 1993
Més sobre l'autor, ací

dilluns, 25 de desembre de 2017

L’ESTRATÈGIA DELS RECORDS

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
L’ESTRATÈGIA DELS RECORDS

Senzilla és l’estratègia dels records;
senzilla, tan senzilla, que no és visible.
Els records viuen en un limbe allarats per la màgia del passat.
Per arribar-hi cal desmuntar tot un passat atrotinat,
trossejar-lo i entortolligar-lo en el present.
Cal fer-lo cabre en una caixa plena de fotografies.
Cal caminar com acròbates pel fil de la teranyina
dels somnis oblidats, mal somiats o mai somiats.
Pulcrament i pacientment cal desmuntar
l’estructura dels seus bastiments.
Finalment caldrà fer-los esclatar al moment més inoportú.
Encara així només podrem imaginar la seua nímia existència.

Del meu "Llibre de contemplació"
Ed. Germania, 2013

dijous, 21 de desembre de 2017

POEMA AMB DATA: 21 DE DESEMBRE

(El judici final. Detall. Capella Sixtina. Miquel Àngel)
21 DE DESEMBRE

Estes guerres que acaben
i just de nou comencen
en altre lloc, pertot arreu.
Com la tondosa del barber,
o com els freds hiverns
de dies ombrius,
hom pot rememorar Caín.

Tot allò que he fet és—
o això sembla— enderrocar
runes amb una branca,
fins quedar cobert
de sutja i cendra.
No podria ni volent
esborrar-les de la pell.

Charles Simic
El meu seguici silenciós
Harcourt, 2005
Més sobre l'autor, ací

[Versió i traducció de l’anglés de Carmen Raimundo]

[Facilitat per Joan Navarro]

December 21 //  These wars that end / Only to start up again / Somewhere else / Like barber's clippers / Or like these winters / With their bleak days / One can trace back to Cain // All I've ever done-- / It seems-- is go poking / In the ruins with a stick / Until I was covered / With soot and ashes / I couldn't wash off / Even if I wanted to. // Charles Simic, “My Noiseless Entourage”, Harcourt, 2005.