EMPREMTES

La poesia és el món fugitiu, incomprensible i fràgil d'allò que no es pot repetir mai. ALAIN VERJAT

divendres, 9 de desembre de 2016

PRELUDI


(Imatge pròpia)
PRELUDI

L'espai que hi ha
entre una pluja i una altra. 
La mirada enigmàtica 
de tots els moribunds.
Les colors que se fonen 
dins un bull d'alcohol; 
ara que lluu el sol 
als sementers amb sal. 

Com un rosari d'ombres,
sense amics, sense amants, 
l'hivern fineix eixut 
callant així com pot. 

No hi ha cap guany possible. 
Ens ha vençut l'excés 
en aquest llarg combat 
on ha patit tothom.

Damià Huguet
L'ull dels clapers
Ed. 3 i 4, 1988
Més sobre l'autor, ací

dimarts, 6 de desembre de 2016

L'ESPURNA HA CAIGUT ENMIG...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
L'espuma ha caigut enmig la transparència vegetal del paper. 
Lenta es difon l'aureola amb llavis de foc. 

Una feble combustió perfuma l'aire de canyella dolça; 
Aroma nounat que la mort sempre acompanya. 

L'atzar dibuixa la hipnòtica dansa que guinya al confí, 
El brum lliscadís, fumejant, del connubi letal. 

Testimoni del destí d'un objecte i de la curta existència d'una planta. 
Espectre àuric de la veu inintel·ligible del temps. 

Imatge en moviment de l'immens, llunyà, temps dels astres 
i de l'estèril permanència infinita de Déu.

Sílvia-Marina Aresté
Atzar
La Forest d'Arana, 1991
Més sobre l'autora, ací

dissabte, 3 de desembre de 2016

ET PARLE

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
ET PARLE

Creuràs que els llavis
ja no habiten les paraules
i que el vidre ja no bressola la mar
amb els seus secrets ocults.
Però has de saber que els dits
fan volar totes les plomes caigudes
i que dibuixe el teu record
amb el blanc de tots els llenços.


Mercè Climent
Infinitamant
Ed. Bromera, 2016
Més sobre l'autora, ací

dimecres, 30 de novembre de 2016

[PARLAR, DESPRÉS D'UNA NIT...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Parlar, després d'una nit on el vi i els cigarrets teixien somnis, 
a la ratlla de les deu (o deu i mitja) del matí. 
Quan el sol d'aquesta ciutat s'accelera i cau la llum als carrers, 
parlar, com a dos bons companys de cel·luloides i d'oblits, 
d'aquells rostres que fugiren amb el desig i la distància, 
d'aquells cossos que des d'un balcó o pell d'agost 
dormiten al rabeig d'una memòria que tot ho desconeix: 
propietat de la vida saber quina obscura raó enfosquí
eixes altres ullades que com a invocació de vida s'ofrenen 
i perquè el tall condemna és sempre d'amor i de paraules. 
Aquest poema florirà en altres edats de silenci encara no sabudes, 
en edats on aquests pètals trencaran el temps i allò deixat, 
com jo mateix, en aquella nit de tristesa o de desembre.


Josep Carles Laínez
Dionysíaka
Ed. Germania, 1995
Més sobre l'autor, ací

diumenge, 27 de novembre de 2016

MALARIA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
MALARIA
(Belém do Para, 2002)

Si yo digo Amazonas,
yo digo incendio y frío,
pechos de nardo enfermo y pubis infectado,
aguayerba veneno, carnejungla podrida,
bronco rumor de fiebre de cerebro perdido
en los mares de urea,
y frutos desangrados entre hematíes muertos
y fieras que succionan las venas disecadas
como insectos con labios de pantera,
mascarones de anófeles en la proa de un barco
a la deriva,
repleto de marinos que guardan cuarentena
y de niños que lloran como ancianos perdidos
en la niebla,
la Creación aullando, alaridos de tigre,
sudor y fiebre y llanto,
oso blanco asesino bajado de los hielos
a selva de culebras,
y puñales blasfemos seccionando neuronas,
corazón de tinieblas
y la bruma preñada con la leche de un saurio,
y un semen sideral de cosmos dislocado,
y ese tritón parásito que es ciego, sordo y mudo,
que mata masturbando tu cerebro indefenso.
Río de verdepús, de bilis cuajinegra, 
río de loco fuego y de nieve emboscada, 
de sístole y diástole con berreos de jazz, 
de sangre sobre el barro, 
de corazón ahogado por turbiones de arena, 
de hígado cegado bajo un río de lodo, 
y riñones que crujen con la voz de la piedra 
en un norte de tundras.

Si yo digo Amazonas,
tiemblo y tiemblo y por cien veces tiemblo,
lejos de aquel demonio que me arrimó a la muerte,
del cíclope invisible que me enseñó a dormir
en el pavor del sueño.
Que me enseñó a morir
en la pausa feroz de la batalla.

Javier Reverte
Trazas de polizón. Poesía: 1979-2004
Ed. Plaza y Janés, 2005
Més sobre l'autor, ací

dijous, 24 de novembre de 2016

[M'ASSETGEN...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
m'assetgen 
mil boques sense rostre 
fantasmes que s'escapen dels meus llibres. 

voldria el crit i em forcen a callar. 

no hi ha cap veu que sigui l'última 
sí totes la primera
malgrat que em puny, em satisfà el silenci 
carícia i càstig. 

la paradoxa escanya els vells. 

el riu escala la muntanya 
per devorar-la, 
la pluja buida el mar. 

no m'acabo de creure les paraules
respiren massa a prop del meu silenci


Francesc Garriga Barata
Tornar és lluny
Ed. Proa, 2013
Més sobre l'autor, ací i ací

dilluns, 21 de novembre de 2016

P.D.

(Amor i Psique. Original grec s. II  aC. Detall. Imatge pròpia)
P.D.

Suara el que intente és tornar-te a pensar a un petit paradís modelat entre rius de tinta, inventar-te de nou disposada a l'amor de jocs fervents i de randes perfumades, no guanyar ni que em guanye jamai la nostàlgia, encara que enyore el petit instant en què temorosos els meus llavis em fugiren del rostre i ensopegaren amb els teus. Em vaig sentir de nou un adolescent pregant amor; maternal t'apiadares de mi i també de tu, m'abraçares i resguardares de les inclemències del món, sota la teua sina, els meus pensaments.

Manel Alonso i Català
Amb els plànols del record
Ed. Germania, 1994
Més sobre l'autor, ací i ací

divendres, 18 de novembre de 2016

PI YING

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Pi ying 

A penes pell, a penes rou, 
a penes deix sota el llençol, 
claror en tu, forats en mi, 
era xinesa cada ombra. 
A penes cor, puny de titella, 
quina obaga, contra els murs, 
els ulls de la paraula aigua! 
Per què no apagaven, de purs, 
cap ni un de tants silencis? 
Per què incendiaven el món? 
Eriçada responia la besllum 
poc perceptible, àgil, d'una mà: 
la gràcil manera de torcar-te, 
els destres dits entre les cames, 
el vol retràctil dels canells, 
l'empremta, al gest, del zel i l'hàbit. 
Raó empomàveu, Wittgenstein i tu:  
hi ha coses que no poden ser dites.  
Des del fum d'un bull ressonen  
—espurnes negres que s'envolen  
com un lent seguici de formigues  
amb les nines dilatades. Màscara  
és el foc que atzabeja tanta llum.


Josep Porcar
Nectari
Edicions del buc, 2016
Més sobre l'autor, ací i ací

dimarts, 15 de novembre de 2016

[VA DIR CLANDESTINAMENT...]

(Fotograma de la pel·lícula "Dos vides")
Va dir clandestinament:
la teua i la meua
no és sinó una història
diminuta: la proposta
d'una vida
qualsevol i quotidiana.
La seua magnificència
rau precisament 
en ser la nostra.


Isabel Robles
L'espiral
La Forest d'Arana, 1994
Més sobre l'autora, ací

dissabte, 12 de novembre de 2016

ESTANCES

(Imatge pròpia)
XIII

El jorn que el sol s'apagui en l'horitzó sens mida,  
el jorn que tot s'esfondri per no aixecar-se més,  
jo et demanaré, Déu, per què m'has dat la vida,  
si tenies la idea de prendre-la després.
---

XVI

Rajant sang dolorosa deus viure, pobre cor! 
Si cada jorn coneixes un dolorós turment, 
i si la vida dura tan sols un curt moment, 
què hi fa dintre el cos meu, que marxa vers la mort?
---

XXI

En les coses de l'ànima marxem amb precaució 
sílenciosa, car, mentre tenim dents, llengua, orelles 
i boca, no devem servir-nos jamai d'elles 
més que per viure en una constant admiració.
---

XXVI

No tinc prou valor ni ciència                   
per anar enllà de l'ençà, 
ni tinc prou intel·ligència 
per viure sense pensar.
---

XLIX

Entrega't al plaer, mortal, sense recels: 
el món és un no-res i és un no-res la vida, 
i un no-res eixa volta composta de nou cels. 
Amar i beure és veritat: i tot l'altre mentida!
---

LX

A la vida m'han dut sens mon consentiment; 
he obert els ulls amb estupefacció immensa, 
i partiré, després de reposar un moment, 
sens saber el fi de la vinguda i la partença.
---


LXXXII

I ben tranquils a l'ombra dels arbres, mon aimia, 
amb una àmfora plena, un llibre de poesia, 
un pa i una cançó que em cantis, ten per cert 
que serà Paradís el que era abans desert.
---

CXIV

Fruïm! La vida fuig com si fos d'argent viu;
la joventut s'escorre com l'aigua d'un torrent; 
del plor del nen que neix al badall del morent, 
venim com una pluja i correm com un riu.


Omar Kayyam
Estances
Edicions del Mall, 1985
Més sobre l'autor, ací
[Traducció de Ramon Vives Pastor]