EMPREMTES

Un poema és l'espai insubstiuïble de les coses. RAMON RAMON

dimecres, 13 de desembre de 2017

[LA FINA RATLLA DE L'HORITZÓ...]

(Imatge pròpia)
La fina ratlla de l'horitzó ratlla l'oblit:
somni etern d'un instant sostret.
Illots de núvols, marees. L'horitzó
és la memòria de l'oceà.
Arena roja amb cossos extenuats: parracs sense ànima
pàgines esquinçades del Llibre
que un déu d'oblit sense pietat va abandonar.
Bette, Herr. Wir sind nah.
Prega Senyor sí pregapregaprega: som a prop
a tocar del teu no-res. Ulls i boca ben oberts.
El cos en escorç.
                           La paüra.

Antoni Clapés
16 poemes
Universitat de València, Facultat de filologia, 2005
Més sobre l'autor, ací i ací

diumenge, 10 de desembre de 2017

EL CRIST DE LES OLIVERES

(Orazione nell'orto. Giovanni Bellini)
EL CRIST DE LES OLIVERES

        Déu ha mort! el cel és buit...
      Ploreu! Fills, ja no en teniu, de pare.
                       JEAN-PAUL

      Quan el Senyor, alçant   al cel els braços flacs,
   Sota els arbres sagrats,   talment com els poetes,
  Va estar molt temps perdut   en les dolors secretes,
      I es va creure traït   per uns amics ingrats,

      Es girà vers aquells   que esperaven a baix
   Somiant que eren reis,   homes savis, profetes...
    Mes ensonyats, perduts   en el son de les feres,
  I començà a cridar:   «No, Déu no existeix pas!»

     Dormien. «Amics meus,   sabeu la novetat?
      El cimbori eternal   amb el front he tocat;
  M'estic sagnant, romput,   sofrint de fa molts dies!

    Germans, us enganyava:   Afrau! afrau! afrau!
     Manca el déu a l’altar,   on em sacrificau...
 No hi ha Déu! Déu ha mort!»   Però encara dormien!

Gérard de Nerval
Les quimeres
La forest d'Arana, 1990
Més sobre l'autor, ací

[Versió i traducció del francés de Francesc Collado]

LE CHRIST AUX OLIVIERS // Dieu est mort! le ciel est vide... / Pleurez! enfants. Vous n'avez plus de père. / JEAN-PAUL  // Quand le Seigneur, levant au ciel ses maigres bras, / Sous les arbres sacrés, comme font les poètes. / Se fut longtemps perdu dans ses douleurs muettes, / Et se jugea trahi par des amis ingrats, // II se tourna vers ceux qui l'attendaient en bas / Rêvant d'être des rois, des sages, des prophètes... / Mais emgourdis, perdus dans le someil des bêtes, / Et se prit à crier: « Non, Dieu n'existe pas! »// Ils dormaient « Mes amis, savez-vous la nouvelle? / J'ai touché de mon front à la voute éternelle; / Je suis sanglant, brisé, souffrant pour bien des jours! // Frères, je vous trompais: Abîme, abîme, abîme! / Le dieu manque à l'autel où je suis la victime... / Dieu n'est pas! Dieu n'est plus! » Mais ils dormaient toujours!

dijous, 7 de desembre de 2017

CONTRA SCALIGERO

(Giulio Cesare Scaligero)
CONTRA SCALIGERO

No vages mai vestit de poeta
És la causa la causa el que importa
No el teu art fictici de poetæ
A Dant mai se li coronà
Ho teu és dolorós destí i ser vident
Vida veritablement vida et recolza
No cerques ser admirat rebutjant
La ridícula vanitat literària
Per voler ser astre ets poetastre
Un home no és un pastisser no
La vida és seriosa i no mestria
Entre carrer i saló hi ha un abisme
Entre la sang i la tinta un món
No poses el paper en lloc de la vida

Carlos Edmundo de Ory
Lee sin temor
Editora Nacional, 1976
Més sobre el autor, ací

[Traducció del castellà feta per mi]

CONTRA ESCALIGERO // No vayas nunca vestido de poeta / Es la causa la causa lo que importa / No tu arte ficticio de poetæ / A Dante nunca se le coronó / Lo tuyo es doloroso destino y ser vidente / Vida verdaderamente vida te respalda / No busques ser admirado rehuyendo / la ridícula vanidad literaria / Por querer ser astro eres poetastro / Un hombre no es un pastelero no / La vida es seria y no maestría / Entre calle y salón hay un abismo / Entre la sangre y la tinta un mundo / No pongas el papel en lugar de la vida

diumenge, 3 de desembre de 2017

DANUBI AL PAS DEL WACHAU

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
DANUBI AL PAS DEL WACHAU

Danubio, río divino,
que por fieras naciones
vas con tus claras ondas discurriendo.
                             GARCILASO

Ens cal una mirada atenta sobre les superfícies,
un escrutini caut, que hi discernesca
l'habitable mesura de les coses:
eixa barreja viva de barreges efímeres
on tot flueix, com l'aigua per l'arena,
en cada esguit de l'ona que al nu torna
per túnels invisibles, com la roca
-esguit d'un altre onatge, que batega
amb un compàs lentíssim per les serres-,
o la deixalla fèrtil de les fulles.

Com al col·legi, davall dels uniformes
hi ha cossos de criatures, així els homes
rere de les paraules i dels gestos.
També en l'home es dibuixa una forma amagada
que no sentim aliena i en el canvi perdura.

I és ara que ens pertoca 
regraciar aquesta identitat,
entre l'alba i l'ocàs, mentre fem via
(tot discorre a la vista, com nosaltres),
i estimar cada cosa purament mentre passa,
abans que se'ns dissolga en l'aire i les pupil·les,
una imatge entre tantes.
Una imatge que túnels ignorats i invisibles
s'emporten i reuneixen, punt per punt,
ja no en els nostres ulls.

Enric Sòria
Andén de cercanías
Ed. Pre-textos, 1996
Més sobre l'autor, ací

[Precisamos de una mirada atenta sobre las superficies, / un escrutinio cauto, que discierna / la habitable medida de las cosas: / esa argamasa viva de argamasas efímeras / en donde todo fluye, como el agua en la arena, / en la espuma que vuelve tras las olas al río, / por túneles secretos, como roca / -espuma de otras olas, que golpea / con un compás lentísimo las sierras- / o el desperdicio fértil del follaje.  // Igual que en el colegio bajo los uniformes / viven las criaturas, así los hombres viven / detrás de las palabras y los gestos. / En el hombre, se dibuja también una forma escondida / que sabemos cercana y en el cambio perdura. // Y ahora nos corresponde / dar las gracias por esta identidad /
entre la madrugada y el ocaso, / en tanto proseguimos / (como nosotros, todo sucede en la mirada), / y apreciar puramente cada cosa que pasa, / antes que se disuelva en el aire y la vista, / como una imagen más entre las otras. / Una imagen que túneles secretos e invisibles / se llevan y reúnen, idéntica a sí misma, / pero no en nuestros ojos.]

[Traducció al castellà de Carlos Marzal]

dijous, 30 de novembre de 2017

POEMA AMB DATA (XCIX): POEMA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
POEMA

l’últim dia de novembre 
l’absència del nord em desperta 
la por d’un possible vagareig
amb els ulls tancats pinte 
en la penombra del pensament 
el frec d’una papallona blanca 
furtat dels records dels arbres

les aigües es gelen tan ingènues 
i per primera vegada
escolte com monòtonament neva 
entre dues coincidències

Carmen Secere
(Tret del mur del facebook de Pere Bessó)
Més sobre l'autora, ací


[Traducció del romanés de Pere Bessó]


POEM // ultima zi de noiembrie / absența nordului îmi trezește / teama unei posibile rătăciri / cu ochii închiși pictez / în penumbra gândului / atingerea unui fluture alb / furată din amintirile copacilor / apele îngheaţă atât de naiv / și pentru prima dată / ascult cum ninge monoton / între două coincidențe

dilluns, 27 de novembre de 2017

Ø

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Ø

Aquesta xifra sense rostre que conté l'univers
és un gra del no-res pastat amb el fang.
Un ressò de silenci a la carn; un vestigi de
la intel·ligència que regeix la matemàtica del dia.

Entre l'alba i l'ocàs, el zero opera la combinació
de notes que compon el so i es dóna al joc
dels signes; a l'aritmètica de la voluntat que construeix
el món; a la geometria de la solitud que traça
les planícies i a la fi, quan la nit arriba
i l'esforç de ser humà el fatiga, es lliura a
la seua pròpia ombra. A la nostàlgia de ser el número.

Antonio Tello
Sílabas de arena
Ed. Candanya, 2004
Més sobre l'autor, ací

[Traducció del castellà feta per mi]

Ø // Esa cifra sin rostro que contiene el universo / es un grano de nada amasado con el barro. / Un eco de silencio en la carne; un vestigio de / la inteligencia que rige la matemática del día. // Entre el alba y el ocaso, el cero opera la combinación / de notas que compone el sonido y se da al juego / de los signos; a la aritmética de la voluntad que construye / el mundo; a la geometría de la soledad que traza / las planicies y al cabo, cuando la noche llega / y el esfuerzo de ser humano lo fatiga, se entrega a / su propia sombra. A la nostalgia de ser el número.

divendres, 24 de novembre de 2017

POEMA AMB DATA (XCVIII): autoretrat-2

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
autoretrat-2

Vint-i-quatre de novembre de dos mil deu.
De bon matí, una dona es desperta
i pensa en Amsterdam.
Es vesteix amb unes sabates negres de taló.
S’ha pintat les parpelles i els llavis.

Penso en Amsterdam, em calço els talons
i em pinto les parpelles amb pólvores de colors.

Sé que l’amor aprèn a navegar
després del naufragi.

Rosa Vilanova
La perfecció de la molla
Editorial Meteora, 2015
Més sobre l'autora, ací

dimecres, 22 de novembre de 2017

PRIMER AMOR 1929

(Nit urbana. Imatge pròpia)
PRIMER AMOR
1929

Era una nit urbana,
De rosa i sofre era l'escassa llum
Allí on, talment d'un bellugueig de l'ombra,
Semblava que emergís la forma.

Era una nit sufocant
Quan súbits vaig veure ullals violeta
En una aixella que fingia pau.

D'aquella nit novella i infeliç
I del fons alienat de la meva sang
Esclau seu em feren els secrets.

Giuseppe Ungaretti
Sentiment del temps
Edicions 92, 1988
Més sobre l'autor, ací

[Traducció de Lluís Calderer]

PRIMO AMORE 1929 // Era una notte urbana, / Rosea e sulfurea era la poca luce / Dove, come da un muoversi dell'ombra, / Pareva salisse la forma. //  Era una notte afosa / Quando improvvise vidi zanne viola / In un'ascella che fingeva pace. // Da quella notte nuova ed infelice / E dal fondo del mio sangue straniato / Schiavo loro mi fecero segreti.

dissabte, 18 de novembre de 2017

EXISTEIX DE VERITAT EL TEMPS...

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
EXISTEIX DE VERITAT EL TEMPS...

Existeix de veritat el temps, el destructor?
Quan al cimal en pau enfonsarà el castell?
Aquest cor que infinitament pertany als déus,
quan és que el violentarà el demiürg?

Som de debò tan angoixosament frangibles
com el destí vol fer-nos comprovar?
La infància, la profunda i plena de promeses,
a les arrels, més tard emmudirà?

Ai, el fantasma de la caducitat
travessa com un fum 
aquell qui amb candidesa tot ho acull. 

En tant que allò que som, els agitats 
valem entre les forces que perduren,
com una cosa per a ús dels déus.

Rainer Maria Rilke
en Noves versions de Rilke
Joan Vinyoli
Ed. Empúries, 1985

GIEBT ES WIRKLICH DIE ZEIT... // Giebt es wirklich die Zeit, die zerstörende? / Wann, auf dem ruhenden Berg, zerbricht sie die Burg?  / Dieses Herz, das unendlich den Göttern gehörende, / wann vergewaltigts der Demiurg? // Sind wir wirklich so ängstlich Zerbrechliche,  / wie das Schicksal uns wahr machen will? / Ist die Kindheit, die tiefe, versprechliche, /  in den Wurzeln — später — still?  // Ach, das Gespenst des Vergänglichen, / durch den arglos Empfänglichen  / geht es, als war es ein Rauch.  // Als die, die wir sind, als die Treibenden,  / gelten wir doch bei bleibenden  / Kräften als göttlicher Brauch.

dimarts, 14 de novembre de 2017

[ALGÚ ENTRA EN UN BAR...]

(Nighthawks - Falcons de la nit d'Edward Hopper)
Algú entra en un bar, demana una copa.
Cerca després refugi en una taula
del fons, espera algú.

Així succeeix sempre: van entrant a poc a poc,
conjurant la boira que els cobreix,
disposant després, al costat de la porta,
els llibres, els paraigües, totes les seues pertinences.

També la seua solitud,
la mateixa que recullen més tard a l’eixida
però encara més cruel.

Basilio Sánchez
La mirada apacible
Ed. Pre-textos, 1996
Més sobre l'autor, ací

[Traducció del castellà feta per mi]

Alguien entra en un bar, pide una copa. / Busca luego refugio en una mesa / del fondo, espera a alguien. // Así sucede siempre: van entrando despacio, / conjurando la niebla que les cubre, / disponiendo después, junto a la puerta, / los libros, los paraguas, todas sus pertenencias. // También su soledad, / la misma que recogen más tarde a la salida / pero aún más cruel.