EMPREMTES

Un poema és l'espai insubstiuïble de les coses. RAMON RAMON

dimecres, 18 d’abril de 2018

POEMA D'AMOR I DE DOLOR

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
POEMA D'AMOR I DE DOLOR

Tot el temps que vam estar junts
fórem com unes bones i útils tisores.

Després de separar-nos vam tornar
a ser dos esmolats ganivets
clavats a la carn del món

cadascú al seu lloc.


Iehuda Amikhai
Clavats a la carn del món
Ed. Proa, 2001
Més sobre el autor, ací
[Traducció de Manuel Forcano]

dissabte, 14 d’abril de 2018

AQUELLES SOLITUDS D’ON VENÍEM

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
AQUELLES SOLITUDS D’ON VENÍEM


Tu presencia es ajena, extraña a mí como una cosa. 
Pablo Neruda 


Se’ns van aplegar massa greuges sobre la pell de les trobades. Abans apuntalàvem el dèficit amb generoses dosis d’indiferència, salpebrades d’ironia. No fèiem cas de les seues fiblades insectívores i traïdorenques, repuntant-nos el paisatge anònim de l’esquena. Pagàvem de grat cada fotesa amb el palmell obert on ara s’hi veuen els rastres de tota aquella xavalla de sal. Se’ns adormien les pensades del sexe en el brou espès de les llargues migdiades d’estiu. Ens vam mirar aquelles solituds d’on veníem. La llar que tenia el moment de la nostra coneixença en dipòsit. I com un salconduit cap al territori invers de les cremades fèiem petits gestos per no esdevenir definitivament immòbils.

Josep Manel Vidal
Aquelles solituds d'on veníem
Ed. Bromera, 2018
Més sobre l'autor, ací


Ací podeu escoltar el poema dit per l'escriptor Jesús M. Tibau:

dimecres, 11 d’abril de 2018

UNA MUJER ESCRIBE ESTE POEMA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
UNA MUJER ESCRIBE ESTE POEMA

Una mujer escribe este poema
donde puede
a cualquier hora de un día que no importa
en el siglo de la avitaminosis
y la cosmonáutica
tristeza deseo no sabe qué
esperando la bayoneta o el obús
una mujer escribe este poema
sin atributos
a desvergüenza y dentellada
fogosa inalterable arrepentida pudriéndose
caemos por turno frente a las estrellas
todos tenemos que morir
no hay nada más ilustre que la sangre
una mujer escribe este poema
qué estúpida la línea que divide sol de sombra
el crepúsculo pasa
acumulándose al final de las azoteas
supimos de pronto de una trombosis coronaria
existes soledad
sonó una bomba
vean si se han roto los lentes de contacto
una mujer escribe este poema
separa quince pesos para el alquiler
mi amigo viejo
se desprende del mediodía por la próstata
bailamos
sigue la preparación combativa
no pasarán
una mujer escribe este poema
como quien ha perdido el tiempo para siempre
creo en el corazón de Denise Darval
hemos ganado porque morimos muchas veces
parece que tengo un derrame de sinovia
no hay tiempo para la poesía
de veras que los frijoles
se han demorado en hervir
te juro que mañana presentaré el divorcio
una mujer escribe este poema
cómo hay fantasmas a las siete en mi pecho
entablillé una rama a la areca que está triste
mamá tú no sabes la falta que me, haces
si suena la alarma aérea
recojan a los niños que duermen en la cuna
voy a guardar este retrato del Che
como calló el canario traje un tenor a casa
una mujer escribe este poema
cargada de ultimátum
de pólvora
de rimmel
verde contemporánea lela
entre el uranio
y
el cobalto
trébol de la esperanza
convaleciente de amor
tramposa hasta el éxtasis
tonta como balada
neurótica
metiendo sueños en una alcancía
ninfa del trauma
novia de los cuchillos
jugando a no perder la luz en el último tute
una mujer escribe este poema.

Carilda Oliver Labra
Una mujer escribe
Ediciones Matanzas, 2012
Més sobre l'autora, ací

[Ací es pot escoltar el poema dit per l'autora]

diumenge, 8 d’abril de 2018

MEDITACIÓ ARDENT

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
MEDITACIÓ ARDENT

sóc una meditació que crema
dins guarde una illa aquosa
ocells marins i la lluna plena que sura
llogue una llar als cocodrils del Nil
la meua meditació no és sempre aigua blavosa
sinó roja de desig
creixent en els seus ulls
aliment els cocodrils amb un sol delectable
i els deixe dormir
visc en una meditació que crema
sentint l'illa aquosa colpejada per les ones
callada silenciosament

Kazuko Shiraishi
Dins Antologia. Poesia Contemporánea del Japón
 a cura de Tetsuo Nakagami y Yutaka Hosono
Universidad de los Andes
Més sobre l'autora, ací

[Traducció del castellà feta per mi]

dijous, 5 d’abril de 2018

TÉ UN PERQUÈ

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
TÉ UN PERQUÈ

Si dorm aquell narcís fetiller, té un perquè.
Si el seu bucle en ones es desfà, té un perquè.

El teu llavi abocava llet, i jo deia:
aquesta dolçor al costat d'aquell saler té un perquè.

La teva boca és font d'aigua de vida, mes
sota el teu llavi, el forat del teu mentó té un perquè.

Mil anys visques!, dic, perquè sé de cert
que en el teu arc la sageta de la teua pestanya té un perquè.

Mal de separació i pena de sofriment t'han posat malalt,
oh cor, aquest crit teu, aquest lament, té un perquè.

Pel jardí passà anit el vent dels seus dominis,
oh flor, el teu vestit esquinçat té un perquè.

Tot i que el dolor de l'amor oculta a la gent el cor,
aquest plor dels teus ulls, Hafez, té un perquè.


Hafez Al-Shirazí

Més sobre l'autor, ací

diumenge, 1 d’abril de 2018

POEMA AMB DATA (CII): 31 DE MARÇ

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
31 DE MARÇ

I així envoltem el nostre rostre present d’un gran buit
On patim com a pèrdua allò que un dia rebutjàrem
Robert Cortell

En aquells dies la panxa del temps
criava àlbers en les comissures
d’un país perplex de llavis i verds.
Les ciutats s’anomenaven com tu.
Hi havia abrils als terrats de l’aire,
versos vius als pitxers de les hores,
pluja als carrers dels setze anys i onades,
freixes antics en els paisatges d’aigua,
l’alegria de rentar el silenci
i garbells de mar respirant la sal.

Ara ho dic i recorde els budells
d’una alba eterna partida de foc,
ara que he conegut la cendra trista
i els pel·lícans fan ombres de fum.

(La desfeta és un desert de clepsidres,
certs incendis en els boscos de la carn,
la consumació del desdesig.)

Marisol González Felip
Inèdit

dimecres, 28 de març de 2018

SENSE TÍTOL I BASTANT BREU

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Sem título e bastante breve

tenho o olhar preso aos ângulos escuros da casa
tento descobrir um cruzar de linhas misteriosas, e com elas quero
construir um templo em forma de ilha
ou de mãos disponíveis para o amor.
na verdade, estou derrubado
sobre a mesa em fórmica suja duma taberna verde, não sei onde
procuro as aves recolhidas na tontura da noite
embriagado entrelaço os dedos
possuo os insectos duros como unhas dilacerando
os rostos brancos das casas abandonadas, à beira-mar.
dizem, que ao possuir tudo isto
poderia ter sido um homem feliz, que tem por defeito
interrogar-se acerca da melancolia das mãos
esta memoria lámina incansável
um cigarro
outro cigarro vai certamente acalmar-me
que sei eu sobre tempestades do sangue? e da água?
no fundo, só amo o lado escondido das ilhas
amanheço dolorosamente, escrevo aquilo que posso
estou imóvel, a luz atravessame como um sismo

hoje, vou correr à velocidade da minha solidão.

---

sense títol i bastant breu

tinc la mirada fixa en els angles foscos de la casa
intente descobrir un encreuament de línies misterioses, i amb elles vull
construir un temple amb forma d'illa
i de mans disponibles per a l'amor.
de fet, estic enderrocat
sobre la taula de bruta fòrmica d'una taverna verda, no sé on
cerque les aus reunides en el vertigen de la nit
ebri entrellace els dits
tinc els insectes durs com les ungles esquinçant
els rostres blancs de les cases abandonades al costat del mar.
diuen, que en tenint tot això
podria haver estat un home feliç, que té com a defecte
preguntar-se sobre la malenconia de les mans
aquesta memòria fulla implacable
una cigarreta                
una altra cigarreta definitivament em calmarà
què sé de les tempestes de la sang? i de l’aigua?
potser, només m'agrada el costat amagat de les illes
em lleve amb dolor, escric el que puc
estic immòbil, la llum em creua com un terratrémol.
hui, correré a la velocitat de la meua soledat.

Al Berto
Sem Título e Bastante Breve e Outros Poemas
Assírio e Alvim, 2009
Més sobre l'autor, ací

[Traducció del portugués feta per mi]

diumenge, 25 de març de 2018

NOS AUTEM

(Edifici de la Gerència. Alts forns de Sagunt)
NOS AUTEM

Canten altres l'orgull mineral de la Serra Menera,
deportat i abocat a l'alt forn i a la fosa,
sublimant-se en fumeres de foc i en fulgor siderúrgic,
laminant-se en acer, cuirassant-se invencible.

Canten altres el vent parcial des del port per al nòlit
del raïm i les mares i holandes i cítrics,
la Gerència elegant i el Casino dels pròcers
d’envanits furgadents i raquetes de tennis.

Canten altres els murs i els merlets i els herois
que es guanyaren, traïts, la corona i el nom.
I el sol reverberant, contra els escuts ja inútils,
en incendi postrem sobre la Quarta Planta. 

A nosaltres, en canvi,
                                      no ens convé altra glòria 
que la de la ferralla que oxidada torna 
indefensa com sang escampada a la terra. 
O que la de la pedra que ultratjada resta 
insepulta a extramurs i que mai serà marbre 
ni mai podrà plorar, com un tors mutilat, 
allò que fou tan viu i és ara a penes petja. 

A nosaltres, en canvi.  

Antoni Ferrer
Entre la pedra i el ferro (Poetes pel patrimoni de Sagunt)
Onada Edicions, 2017
Més sobre l'autor, ací i ací

dijous, 22 de març de 2018

[CAP AL TARD...]

(Albufera de València. Autora: Ana Martínez Climent)
Cap al tard
t’arriba d’enyorar
aquella cosa íntima
que duies amagada
al dedins,
petita esperança secreta
que tota la vida
t’havia escalfat,
esperonat,
dia a dia,
desig inconfessat
a tu mateix,
sentiment servat
mai no dit
ni a l’altre jo
que és
la persona que estimes.
Quan ja ha fet tard
t’arriba d’enyorar
el sentiment salvatge,
el caliu secret
que et feia viure,
i que ara
ja saps,
que ara ja mai,
per bé o per mal,
no se’t farà matèria, i ves,
encara t’ajuda a viure.


Ricard Creus
Ahir d’amor i avui encara
Ed. Meteora, 2010
Més sobre l'autor, ací

dilluns, 19 de març de 2018

[O VENTO...]

(Autor de la imatge: Aitor Arranz)
O vento
graba os seus estigmas
nas brancas paredes
do teu centro
vacio
e búscote
ali onde ninguén te buscou.

No sen tempo
da túa boca azul
nos seus doirados silencios.
Nos vidros da casa derrubada
onde dorme ainda a escrita
da luz.

Na silueta das antigas palabras
que non coñecin.
Nos seus reflexos de mar
búscote.

Da visión do teu rostro
regreso a min
á non visíbel forma

do branco violeta.

-----

El vent
grava els seus estigmes
a les parets blanques
del teu centre
buit
i et cerco
on ningú t’hi va cercar.

Al sense temps
de la teva boca blava
als seus daurats silencis.
Als vidres de la casa derruïda
on dorm encara l’escriptura
de la llum.

A la silueta de les antigues paraules
que no vaig conèixer.
Als seus reflexos de mar
et cerco.

De la visió del teu rostre torno
a mi
a la invisible forma
del blanc violeta.
Cesáreo Sánchez Iglesias
El rostre de la terra
Perifèric Edicions, 2009
Més sobre l'autor, ací i ací